Goya (1746-1828)

Germà Lloris

Si Goya hagués abandonat la pintura en aquests moments (1789) la seua pintura hauria passat bastant desapercebuda. La valoraríem com un document d'estil, pintura del rococó o neoclassicisme cortesà, filla deTièpolo o Mengs. Goya té quaranta quatre anys.

Per aquest motiu apropar-se a l'obra de Goya convida a repassar dades, situar el moment de les obres, indagar sobre el recorregut fet per Goya quan les pinta, saber que fa el primer Goya per a arribar a l'originalitat del segon. Cal atendre a l'ascens personal com a artista i a les circumstàncies i esdeveniments polítics espanyols i europeus. Cal atendre a altres dades molt significatives. Com per exemple la distribució demogràfica del país, un factor rellevant, per adonar-nos com són de modestes i minvades les poblacions urbanes espanyoles. En 1790  Madrid té segons el cens de Floridablanca aproximadament 150.000 habitants; Saragossa 42.000, Cadis 66.000 i València 100.000. Si les comparem amb les de Paris o Londres totes elles són ciutats en formació (Paris o Londres contabilitzen 650.000 ànimes). La població espanyola és eminentment rural, amb arrelaments familiars molt forts i permanents (com serà el cas de Goya). Nusos que s'aprofiten i usen per a obtenir avantatges i beneficis, matrimonis de conveniència i padrinatge.

Acabada la seua primera època d'estudiant a Saragossa Goya dóna el pas necessari, important, de connectar amb un familiar llunyà com és Francisco Bayeu, pintor consagrat en l'entorn de Mengs, perfectament situat en el Madrid artístic de Carles III.  Bayeu és cossí d'una tia seua. Gràcies a ell té el padrinatge que necessita per supera el primer tràngol d'uns fracassos en la pintura. S'apropa al mestratge de Bayeu (1770) i gràcies a aquest "canvi de càtedra" aconsegueix la important carta de recomanació que li facilita anar a Itàlia. Els esdeveniments es succeeixen ràpidament: tres anys més tard veiem Goya casat amb Josefa Bayeu, germana menuda del mestre. I  posteriorment, a la mort de Bayeu (això sí, vint anys després, l'agost de 1795), Goya ocupa la direcció vacant de l'Acadèmia de S Fernando que ostentava el cunyat.

El Goya de la dècada de 1790 és ja un pintor conegut i reconegut per l'alta societat espanyola, tracta amb la família reial i els grans aristòcrates d'Espanya. Ha passat quinze anys pintat cartrons per a la Real Fàbrica de Tapissos i manté encàrrecs tant de l'església com de polítics i aristòcrates. D'aquesta època és rellevant recordar que és el moment en el que Goya està atent a la difícil problemàtica d'estil dels gustos del moment, una definició d'estil necessària per a tindre l'èxit "institucional" que busca. Es tracta d'un repte majúscul, una complexa i difícil disjuntiva estilística: destacar i distingir-se entre els estils de Tiépollo (1696-1770, Rococó) i  Mengs (1728-1779, Neoclàssic), dos predicaments ben arrelats en les altes esferes, dos estils pictòrics a seguir, emular i superar, per a destacar-se i distingir-se, progressar i prosperar.

Goya  va estar dèsset anys (fins 1792) pintant cartrons per a tapissos. Els assumptes que pintava eren rurals, jocs populars, aspectes satírics, la pradera de San Isidre, temes cinegètics, etc. Temes de costums que a poc a poc calaren i afavoriren un nou gust cortesà, fins al punt de canviar i renovar moltes decoracions de palaus. Els monarques estaven atrets per aquesta nova moda, i volien fer coneixença (així de superficial!) de la realitat del país.  Una pràctica pictòrica que explica, en part, la posterior i decisiva franquesa de la pintura de Goya.

A partir de 1790, dalt a baix, podem rastrejar el Goya que definitivament resol la seua personal cruïlla d'estil. La seua personalitat va desplaçant-se envers les noves idees polítiques a l'ombra dels il·lustrats, unes influències que el fan connectar de ple amb les actituds més lliures i creatives, modernes, del romanticisme.