Pintura que ha inspirat aquest relat

BLANCA

Amparo Marco

Cada dia quan es despertava, Blanca mirava per la seua finestreta de fusta de pi, observant pràcticament la mateixa vista. Dormia amb la seua germana en un llit que mesurava 90 cm d'ample, perquè no cabia més gran, i una tauleta. Als peus d'aquesta, un riel sostenia la poca roba de la qual disposaven, cobrint-la amb una cortina. L'habitació pintada de blau es va convertir en el joc preferit d'elles, una de les germanes es quedava fora i l'altra es llepava els dits amb saliva, els impregnava en la paret, i ale, l'altra . . . a buscar.

En l'altra habitació, que ni tan sols tenia ventilació, dormia el seu germà, que es portava amb elles cinc i huit anys. Un xaval brusc, solitari i pelacolzes.

El tercer “dormitori”, l'ocupaven els pares de Blanca, molt afectuosos i treballadors, encara que la vida, s'havia encebat amb ells econòmicament. La Capeta, que així li deien en el seu poble, perquè de xicoteta repetia aquesta paraula i amb ella es va quedar per sempre, era xicoteta, grosseta, bonica de cara i amb un cor que no li cabia en el seu cos, encara que renegara per tot. Adorava al seu marit i als seus fills… però això era tot.

Enrique (sense mal nom), encara que vivia en el mateix poble, era alt i prim, amb la pell morena i unes dents resplendents que es rentava amb bicarbonat. Home disciplinat, educat, jovial, juganer amb els seus fills i republicà.

Blanca va néixer en l'Hospital Arnau de Vilanova, el mateix dia que va morir Franco. Segons conten, en el paritori 1, els crits de la mare se sentien dues plantes més avall, era aquesta època, que l'epidural deien que perjudicava el bebé. Mentre, Enrique, en la sala d'espera, amb un transistor pegat a l'orella, escoltava: “espanyols, Franco ha mort”. Embriagat d'emoció, es va marcar una sardana evocant els seus orígens. Es va adonar, que la gent ho mirava sorpresa i alguns amb mala cara. La por que el ficaren entre reixes, es va manifestar en ell i va dir en veu alta:

– He sigut pareee! – amb el que la gent va canviar la cara, i ell es va relaxar, excepte una infermera que, abaixant el cap va somriure, imaginant de quina forma li havien comunicat que era pare, ja que el metge no havia eixit, tampoc existien els mòbils; però això, ell ho va pensar més tard. Eixe dia l'alegria va ser magnífica i per duplicat.

Una taula de railite, sis cadires i un moble en el qual eixia una T.V., per descomptat en blanc i negre, conformaven el centre familiar, la sala d'estudis i el quart de costura i planxa.

La cuina xicoteta, per descomptat foc i forn en la mateixa peça, en la qual experimentava la seua mare els seus deliciosos plats, menys els de verdures, que sempre hi havia baralla.

Al bany, havies d'entrar de costat i amb un poliban com a dutxa, això sí, les dutxes eren rapidetes, no com ara, que molts han malinterpretat que l'aigua és vida... i volen arrebossar de joventut.

Aquesta casa, la va deixar a la Capeta, que l'ajudava en els treballs domèstics, i s'apreciaven mútuament, perquè eixiren del pas, una senyora vídua, esplèndida, escultora, adinerada, cultíssima i liberal, que es va establir en el poble d'ells, retirada de la vida en la ciutat.

La fàbrica tèxtil, en la qual treballaven els pares, va tancar les portes, enviant a tots els treballadors al carrer, sense cap consideració i escassos finiquitos. Per la qual cosa se'n van anar a Godella, que els va acollir francament bé, i és on els van deixar l'habitatge... i a buscar-se la vida! El pare va pintar tanques, va ser aprenent d'ebenista, va treballar de peó en l'obra, treballs temporals amb escassa retribució. I la mare amb 3 fills, va exercir d'ama de casa.

Arribem a l'any 84, i la fi, van començar a prendre el vol els ingressos dineraris. Enrique va trobar treball en l'Opel, com a venedor i amb el sou més les comissions, van començar a arreglar la casa. I dos anys més tard, també la mare va treballar en Mercadona. En el 89, es van comprar un pis. Sobretot, perquè havien començat les obres del metro i com la casa estava i està pegada a les vies, allò era insuportable; les dues germanes, s'ho passaven pipa, encara que ja eren grandetes, quan passava el metro es tombaven en el llit i deien que els donava massatge.

Cadascun dels germans va estudiar, i Blanca va triar Belles arts. El seu anhel era ser una gran pintora, crear obres extraordinàries i fins i tot exposar en el Moma. I efectivament allí va exposar, però a costa de què?, de permetre obscenitats, que li robaren el seu cos, de patir humiliacions. El que mai va imaginar és que en l'art triomfen molt pocs per mèrits, i els altres . . . s'apanyen com poden.

Fastiguejada de la seua persona, i consagrada com a pintora, va exposar en Vila Eugènia (Godella), i el quadre d'honor, va ser titulat “la finestreta”.

Amb nostàlgia observava l'escena que va mantindre en les seues pupil·les tots aquests anys. Una parella es va parar al seu costat, i Blanca va sentir el comentari de la dona que deia:

—Mira aquesta aquarel·la, un lloc precari i, no obstant això, plena de llums i ombres.

Es va girar cap a ella i li va dir:

— La fama o els diners no sempre acompanyen a la felicitat.