JOANA

Joan Carles Armero

Joana arribarà de matinada al seu poble. El mateix on va passar els primers vint anys de la seua vida. Mirarà amb nostàlgia els olivars, alineats amb meticulositat geomètrica. Reviurà els capvespres lents i els cridaners vols de falciots i orenetes a l’estiu, els hiverns sobtats i blaus de fred. Enyorarà la primavera, amb la seua suau indolència de temps il·limitat. Entrarà pel vell carrer Xert, flanquejat per uns plataners humiliats per les contínues podes. Al seu pas, les cases la rebran amb indiferència. Encara adormides, seran tan confiables i marrons com sempre. Allí seguiran, oferint resistència al temps; algunes ja estaran derrotades, marcades amb la ferotge empremta de l’abandó. Altres, renovades, hauran perdut la seua identitat, però no tardaran a adquirir-ne una de nova.

Buscarà un lloc on aparcar el cotxe. És complicat, perquè els carrers estrets estan concebuts perquè els transiten els homes o els carros. Hi ha pocs buits o, potser, massa cotxes. Trobarà un lloc a la petita plaça, prop de l’església. Aparcarà maniobrant amb cura, molt a poc a poc. Encara estarà convalescent. Al eixir del cotxe observarà al seu voltant. A l’aparador del forn es reflectirà la seua imatge: la d’una dona alta, forta, amb uns shorts texans esfilagarsats i una samarreta de màniga llarga a ratlles horitzontals blaves. Els cabells tenyits d’un caoba clar, mitja melena. Portarà unes ulleres de sol grans, que la protegeixen dels altres i d’ella mateixa.

A la plaça, a aquelles hores regnarà el silenci, adornat de petits contrapunts: un tractor a la llunyania, algun gall impúdic, el so de la persiana metàl·lica del bar, alçant-se amb l’ímpetu de l’empenta d’en Cesc, el propietari. Potser alguna veïna eixirà a buscar el pa, la veurà i la saludarà amb un «bon dia», baixet i sorprès.

Entrarà al bar, encara buit. Les taules i les cadires hauran canviat, però la resta de l’escenari romandrà igual que en el seu record: parets folrades de fusta fins a mitja altura, calendaris de la cooperativa, les caixes de cervesa apilades al fons i les prestatgeries, plenes d’ampolles velles, tèrboles de pols. El contrast entre la llum atenuada de l’alba i l’insultant lluentor dels tubs de neó del bar la farà parpellejar. Cesc la mirarà amb curiositat, insegur. Al cap de poc, somriurà i s’hi acostarà. Els braços oberts i la mirada aquosa. L’abraçada serà íntima, encara que curta. Sense parlar-se, tots dos recordaran l’última vegada que es van veure, quan el bar encara el portava el pare de Cesc, quan tots dos conjugaven el verb ser en futur.

––Fotre, fotre, fotre…tio! ¡Quant de temps…cinc anys! ¡No m’ho puc creure! Tots pensàvem que no vindries…per això del teu pare…ja saps ––Cesc li parlarà amb veu trencada, indecisa, diferent de com ella la recordava. Després d’abraçar-la es retirarà per contemplar-la amb perspectiva. S’adonarà del seu error.

––Hòstia, perdona, de veritat. Uffff…no sé…m’he d’acostumar. Estàs molt…guapa ––ho dirà aclaparat, però amb un gest de complicitat. Tornarà a abraçar Joana, encara que continuarà mantenint una certa distància corporal, com si li incomodés el contacte pròxim.

––Has desdejunat? La cafetera encara no està calenta, però et faig un cafè de perolet de seguida. Vols una torrada de pa amb tomaca? Els tomàquets ja no són meus. Quan vivia mon pare era ell qui plantava tots els anys les tomaques de penjar. Et recordes de les rialles quan les enristràvem? Ara me’ls porta el Ximet. Si veres al Ximet…no el reconeixeries.

Cesc continuarà parlant. A Joana li semblarà que està tractant d’omplir els silencis incòmodes, que es produeixen entre aquells que tenen molt poc a dir-se. Ha nomenat Ximet, incloent-lo en un hipotètic club d’amics comuns. Cesc semblarà oblidar el que Ximet li va fer a Joana quan eren adolescents. Tampoc sabrà mai el que va passar entre Joana i Ximet, molt poc abans que ella se n’anara del poble. Joana no ho dirà i Ximet encara menys. La conversa es diluirà entre anècdotes i buits d’atenció. Joana traurà un paquet de Camel sense filtre de la seua bossa, gran i acolorida, mirarà inquisitiva al Cesc amb un cigarret entre els dits. Cesc li dirà que isca a una de les taules de fora, que ell li portarà l’esmorzar.

Joana s’asseurà amb cura, encara li fa mal tot. Mirarà la plaça amb curiositat, apreciant els canvis. Amb un gest litúrgic encendrà un cigarret. La gent del poble ja haurà començat a desfilar: unes a buscar el pa, altres a treballar, alguns al bar. Tots la miraran. Xafardejaran. Ella fumarà, orgullosa però una mica inquieta. Les parets gastades de les cases que circumden la plaça reflectiran els ocres i daurats del sol del matí. Sonaran les campanes de l’església marcant les hores i els quarts, tan impuntuals com sempre.

Acabarà l’esmorzar suportant la companyia de Cesc, que aprofita els moments que li deixen els clients per seure al seu costat. El cafè amb llet li sabrà a veritat. El pa amb oli continuarà tenint la mateixa potència silvestre de sempre, la que li atorguen els oliverars del poble, aquests oliverars mil·lenaris regats amb la set i amb el temps.

A poc a poc, caminarà cap a sa casa, destil·lant contradiccions i emoció. A la porta entreoberta estarà Maria, la veïna de tota la vida. Li semblarà que ha canviat l’ombra que projecta; ara és més fosca. La resta estarà igual: els cabells escassos i cardats amb fúria, una bata multicolor ferida per un estampat d’espirals, les cames gruixudes rematades per unes espardenyes de lona gastades. Esperarà Joana amb les mans entrellaçades, apretadetes. En la seua mirada brillarà el retret i la incomprensió, però la saludarà amb un afecte distant.

––Hola Jo…Joana. M’alegra molt que hages vingut…després de tot ––es farà a un costat i Joana entrarà a sa casa. La vella olor coneguda de llenya cremada, de la colònia rància de son pare i d’humitat, es barrejarà amb una altra olor. L’aspra i espessa de la malaltia, de la vellesa i de la mort. Maria continuarà parlant.

––Va ser ell. Em va dir que et picara[1]. Jo pensava que no sabia res de tu… però tenia el teu telèfon, sabia on vivies. Sabia moltes coses. No em preguntes com, però les sabia. Però passa, home, passa…

La conduirà cap a l’habitació del seu pare, caminant ràpid i amb autoritat. Continuarà parlant-li.

––Ací tot està igual. Ton pare, quan te’n vas anar…

––Quan em va fotre fora ––dirà Joana, contestant ràpida i dolguda. –– No me’n vaig anar… EM VA FOTRE FORA! Tots ho sabeu. Els crits s’escoltaven a Canet lo Roig. Però és igual. Tot dóna i està igual, com tu dius.

Maria s’aturarà, mirarà Joana, trasbalsada i perplexa pel comentari. Es fregarà les mans, fredes de vergonya. Continuaran caminant, només uns passos. Entraran al dormitori del pare de Joana.

Ella notarà que no tot és igual en aquella cambra que coneix tan bé: el llit i qui l’ocupa són diferents. El llit vell era molt bonic, de capçal i peus de fusta tallada. Alt i robust, acollidor. El nou llit és d’acer, impersonal, quirúrgic. Son pare, amo i senyor de l’antic, en aquest semblarà un impostor, mig amagat entre els llençols i agafat a les baranes metàl·liques. Les mans, que ella recordava fortes i rogenques, seran ara uns sarments agarrotats, grisos, guarnits de venes blavoses i prominents. Uns degotadors i un respirador, vampiritzant-li el cos, arrodoniran l’escenari.

Son pare girarà lentament el cap cap a la porta. Retallats sobre ella, veurà el seu fill i Maria. A ella, Maria, la identificarà de seguida. És la que s’ha ocupat d’ell en emmalaltir. La que cuidarà la seua casa i la que li posarà flors a la tomba. Al seu fill li tardarà a  reconéixer-lo, encara que sabrà que és ell. Qui serà, si no?

––Joan? ––preguntarà, de tota manera. Alçarà el braç cap a ell. Els seus ulls sense llàgrimes formaran una imatge distorsionada del seu fill. No duu les ulleres posades.

Joana s’hi acostarà, sol·lícita, però amb precaució. Sap com és son pare. Com ha sigut. En veure’l de més a prop, sabrà que, dins de molt poc, ja no ho serà més.

––Sí, pare, sóc jo.

Li agafarà la mà al pare i ell no la rebutjarà, com va fer fa molts anys. Joana tancarà els llavis, intentarà contindre les llàgrimes. Els seus dits recorreran aquella mà, la mateixa que fa cinc anys la va colpejar amb fúria. La mateixa que va tancar una porta que, durant cinc anys, Joana no traspassaria.

Se sentirà confusa i també irritada amb ella mateixa. Tots eixos anys fora de casa s’haurà dedicat a odiar son pare. Haurà intentat trencar els afectes, desfer-se’n dels records. En acariciar la mà de son pare, s’adonarà de com de dèbils han sigut els seus esforços. De la delicada xarxa que, malgrat tot, els embolica.

Mirarà son pare amb dolçor. No podrà evitar culpar-lo per tot el que va passar, tampoc podrà redimir-lo, però acostarà la cara a la d’ell i li besarà la galta, blana i sense afaitar. Li resultarà reconfortant aquell contacte.

Son pare l’observarà, amb la visió enterbolida pel cansament i la malaltia. Veure una dona on esperava veure un home. Recordarà quan ell va començar a canviar. Tornarà a sentir la vergonya d’aquells dies, quan Joan tornava de Castelló, de la maleïda facultat, cada vegada més canviat, cada vegada menys home: la xafogor dels comentaris, la humiliació, els colps que li va donar quan Joan es va rebel·lar i li va dir que se sentia dona i que faria tot el possible per ser-ho.

El pare de Joana morirà sense que res ho impedisca. Morirà acompanyat, encara que quasi no se n’adonarà. Morirà amb el deute d’haver-se negat a la seua filla, amb la insalvable ferida de l’odi tot just tancada. I serà inevitable.

[1] Al Baix Maestrat, s’utilitza  per anomenar l’acció de  «llamar por telefono»