Pintura de Nadal que ha inspirat aquest relat

MUSSOL - EL MEU MÓN

Andreu ordóñez Arboleda

Sol com un mussol: Molt sol, que viu en completa soledat.

Un dia abans.

Per a quan els meus creadors se n’adonen, serà massa tard.

Demà m’enviaran d’expedició al Territori Erràtic de Resplendents Roques Agressives. Encara que jo sempre li diré Terra, per abreviar. Mai han tingut bon gust per als noms, ni tan sols quan em digueren Mussol. Almenys el meu nom sí que va ser encertat.

El meu objectiu serà vetlar per uns éssers concrets d’aquest món: l’obra mestra dels meus Creadors. Fruit de l’avorriment després de mil·lennis d’existència, decidiren crear una nova vida intel·ligent que poguera viure en comunitat, desenvolupar-se, evolucionar i crear nous vincles i noves vides. Decidiren crear-los a imatge i semblança seua, per a així sentir-se identificats amb aquests nous éssers.

Però no els ho posarien tan fàcil: havien de sobreviure durant segles, mil·lennis, convivint amb altres espècies aparentment no tan intel·ligents, per a evolucionar fins a convertir-se en l’espècie que són hui en dia; la seua versió definitiva i que més s’assemblava als Creadors: el que ara anomenen humans. Una classe superior, encara que òbviament mai arribarien a tindre el nostre nivell. Mai res podria arribar a tindre el nostre nivell.

No obstant això, aquests humans desenvoluparen tota mena de sentiments negatius: ira, enveja, fàstic, por... Tots ells han comportat al declivi d’aquesta espècie. I per això hauré de ser jo qui els salve. Hauré de dirigir-los des de les altes esferes, fer-me veure com l’ens superior que soc i, paraules textuals del creador Zoopsa: «portar-los pel bon camí».

Demà em vestiré amb la meua capa en conjunt amb els meus ulls blaus. Giraré el pom platejat i obriré la porta de fusta que connecta amb la Terra. Viatjaré fins al seu món, endinsant-me en la meua primera, i última, missió.

Però no viatjaré fins a les altes esferes per a dirigir a aquests horripilants éssers. No m’he passat cinc segles d’una insignificant existència observant les creacions d’altres per a limitar-me a açò. Mai m’han permés realitzar cap creació. Decidiren crear un nou Creador per a tindre’m ací, observant, vigilant als humans. Aprenent tot sobre ells, les seues virtuts i els seus vicis. També em tenien per a supervisar les seues diferents apostes: quins sobreviurien més temps, quins aportarien algun tipus de valor a la societat humana o quina nova espècie aniquilarien els humans pels seus capritxos.

Tot és un joc per als Creadors, i els humans no són més que uns simples peons. Peons corromputs, trencats. Peons que no tenen cap cabuda al meu joc.

No salvaré als humans. No salvaré el seu món. El destruiré per a començar de zero. Demà crearé el meu propi món a partir de les restes de la Terra. Un món sencer, només per a mi.

Ens anomenem els Creadors, però també som Destructors.

Només xafar terra ferma, ho aniquilaré tot. Absolutament tot. No necessitaré més que un espetec del meu polze i el meu dit cor per a crear una ona expansiva en tot el planeta. Una ona expansiva que arrasarà tots els edificis, muntanyes, rius, oceans, boscos. Arrasarà amb tot, inclosa qualsevol classe de vida que es trobe pel camí. Desplegaré tot el meu potencial com a Destructor. Fulminaré la porta que connecta als Creadors amb la Terra.

No m'hauria de portar més que un parell de minuts destruir-ho tot. Cinc com a màxim. I mentre els creadors continuaran sense adonar-se de què està succeint, utilitzaré els meus poders de Creador en aquest nou llenç en blanc preparat per a mi. Crearé el nou món sobre les ruïnes del que va ser abans l’obra mestra dels meus Creadors.

Un nou món ple de pau, de tranquil·litat. Suaus pujols, sense vent. Xicotetes arbredes, sense arribar a crear frondosos boscos. Xicotets llacs, res de mars ni oceans. I núvols, molts núvols. Els blancs núvols crearan formes divertides en el cel blau. El mateix blau dels meus ulls. El meu blau.

No crearé nous humans. No crearé nous animals. Ni qualsevol altre indici de vida més enllà dels pocs arbres que em refugiaran del Sol quan em canse de la seua llum.

Un món sense soroll. Sense rialles. Sense guerra. Sense amor. Sense fam. Sense ideals. Sense vicis. Sense ensenyances. Sense desesperació. Sense progrés. Sense vida.

Un món inert, solitari. Un món trist i desolador. Un món buit. Un món on només jo, el seu Creador, estaré present. Un món on la meua única companyia serà la meua pròpia respiració. Un món on oblidaré el so d’altres llengües.

El meu món. La meua obra mestra.

El tercer dia

Fa tres dies que estic en el nou món. El món que he creat jo. La terra solitària.

On abans s’escoltaven els cants dels ocells, els crits dels humans o els sorolls dels automòbils i les fàbriques, ara només escolte els meus passos sobre la terra, arena o herba. De vegades lleus trepitjades que podrien confondre’s amb el sol d’un cor humà, d’allò que ni posseïsc ni necessite posseir; altres vegades trepitjades fortes i rígides sobre terra seca, com un d’eixos hipopòtams cabrejats, a punt d’envestir.

El Sol es cola pels densos núvols del cel, creant rajos de llum cada pocs metres. Si em fixe, puc veure la pols en l’aire. Pols que pense que pertany al vell món. Pols del món mort, el món a què vaig guanyar.

M’agrada buscar formes en els diferents núvols. És un costum que tinc des de la meua creació: sempre observava els núvols mentre analitzava als humans. Ahir va haver-hi un que es pareixia molt al creador Zoopsa. El vaig eliminar immediatament.

Només hi ha un problema: l’olor. Mai havia experimentat aquesta fastigosa sensació. Sabia de la seua existència, clar. Jo llig. Sempre he llegit. I als llibres s’aprén tot això. Però una cosa és saber que una cosa existeix, i una altra haver de suportar eixa repugnant existència a les teues pròpies carns.

Per què l’herba desprén un aroma tan empallegós? Per què no puc desprendre de la meua roba l’olor que fa la terra humida? Per què pareix que els arbres s’estan rient de mi, quan m’envien l’olor de les seues fulles i la seua fusta?

Abans-d'ahir vaig eliminar un arbre. Bé, uns quants. I ahir uns altres. No suporte que es riguen de mi.

Jure que he intentat destruir l’olor. Ho he intentat. Moltes vegades. Però no puc. M’he plantejat tornar a destruir i crear el món de nou, però sé que tindria el mateix efecte. Mai ningú m’ha ensenyat a eliminar les olors. Cap Creador ensenya a destruir els sentits. A dures penes m’ensenyaren a destruir un món. «Només en casos d’emergència», em digué Zoopsa en mostrar-me el poder. Imbècil.

No vull admetre-ho, però comence a trobar a faltar el món dels Creadors. Allí no hi havia olors. No existien. Res tenia aroma. Ni sabor. Ni tacte. Encara que aquests dos últims no em molesten tant. Els puc controlar i sentir quan jo vull. Però l’olor no. L’olor apareix sempre, encara que jo l’evite.

Continuaré intentant aprendre pel meu compte a destruir aquests aromes. Sempre he sigut molt intel·ligent i m’he valgut per mi mateix per a tot. No pense fugir.

De totes maneres, tampoc podria encara que volguera: vaig destruir l’única porta que connectava aquest món amb el dels Creadors.