Auguste Rodin. 1905

APUNTS SOBRE PENSAR I PINTAR  1

 Mario guerra      

(Traducció: Mario Guerra)    (Text original)  

A aquells que més estimo, us estimo amb profunditat d’abisme,

sense raó

ni fonament.

A mitja alçada, sobrevolant el buit, flotant misteriosament

hi ha els vostres cossos

… … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … …

Viure pensant,

… … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … …

(Viure pintant).

… … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … …

O viure la vida sense més:

… … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … … …

M’he atansat diverses vegades al buit sense fons, Abgrund, i he sentit vertigen,

però els vostres cossos m’han reclamat,

he fet un pas enrere davant l’abisme

i m’han salvat.

A aquells que més estimo, us estimo amb profunditat d’abisme, sense raó

ni fonament.

Crec que va ser Elias Canetti qui caracteritzava els apunts dient que “contenen idees que de vegades brollen d’una tensió insuportable, però sovint també d’una gran lleugeresa”. També deia que els apunts procedeixen de parts molt diverses i avancen en moltes direccions.

El que ve a continuació són uns apunts.

Òbviament, doncs, són unes notes sobre l’assumpte, pensar i pintar, que, en algunes ocasions, recullen reflexions d’altres més savis que jo i que, en la mesura que apunten, assenyalen cap a un lloc determinat alhora que toquen el tema en una primera aproximació.

Pablo Picasso. 1907

I.- Pensar, pintar. Introducció

1.- Al pensament no li és aliè la manera com es pensa i el pensar exigeix en cada moment una regla creada per a eixe moment, les regles establertes del pensament només serveixen per pensar de manera canalitzada, quan el bell del pensar resideix en el seu desbordament.

A la pintura no li és aliè la manera com es pinta i el pintar exigeix en cada moment una regla creada per a eixe moment; les regles establertes de la pintura només serveixen per pintar de manera canalitzada, quan el bell del pintar resideix en el seu desbordament.

Nota:

Parlo de pensar i pintar originàriament (més que originalment). (“Originàriament” té a veure amb el començament, amb l’estat en què alguna cosa es crea, el moment en què comença a existir). (“Originalment” es relaciona amb la primera versió d’alguna cosa).

De vegades faig servir el terme subjecte, llavors vull assenyalar al pintor i al pensador, a tots dos.

2.- La polis és l’escenari on es compleix la nostra finitud i on ens trobem amb la nostra contingència.

La polis també és contingent; va tenir un origen i tindrà un final, és així i aixà, però pot ser d’una altra manera.

Així que la nostra vida contingent, no necessària, i finita es desenvolupa en un ambient, polis, contingent i finit.

3.- Mai no es comença a pensar des de zero. Mai no es comença a pintar des de zero. Entre altres raons perquè el pensador i el pintor no són verges.

Per què puc anar més enllà del donat, del que està establert? Resposta: per atzar. L’objecte del pensar, l’objecte del pintar, em reclama i em domina.

Què he fet jo perquè es produeixi aquesta crida? Potser l’únic ha estat rondar, encara que sense saber bé què rondava. Passava per allà i vaig escoltar el seu crit. Certament, no tothom volta per allà i, a més, l’escolta es realitza des de la meva posició.

Després de pensar, després de pintar, jo seré un altre.

Mai no es comença a pintar des de zero. Mai no es comença a pensar des de zero. Tanmateix, pintar o pensar és partir de zero en la mesura que tot pensar o tot pintar es duu a terme en el fora. Cal atrevir-se a sortir al desconegut, viatge intel·lectual i sentimental arriscat. El fora és inhòspit, misteriós i atractiu: vertiginós.

No m’imagino ningú que estigui permanentment a fora, viatjant, i no embogeixi, no es destrueixi. Si n’hi ha hagut, ha estat destruït, oblidat.

4.- Qui pensa viu en soledat. Qui pinta, també.

Paul Cèzanne 1879 

P. Cèzanne. 1905

5.- Com es produeix la trobada entre l’objecte i el pintar o el pensar, activitat incardinada en un individu? 1r Es violenta la tradició, el conjunt de significacions existent; 2n L’objecte i l’individu estaven subjectes a forces reactives, conservadores, però llavors l’individu que estava còmode dins la tradició es veu embolicat en altres possibilitats, s’obren nous punts de vista, i l’objecte es manifesta confusament, de manera diferent. Així, l’individu queda immers en una situació de confusió que l’atrau i es deixa impressionar per la força d’això que sembla que arribarà a ser novetat.

Ara bé, allò que es transforma, inicialment, no és la tradició, allò acostumat, sinó les forces que componen aquesta tradició; la transformació d’aquestes forces obre una novetat que s’inicia llavors i que probablement es solidificarà amb el pas del temps.

6.- Les forces reactives, pròpies de la tradició i del pintor o pensador instal·lat en la tradició just un moment abans que comenci realment a pensar o pintar, tenen dues maneres de vèncer (perdent-se així l’oportunitat de la trobada): 1r el dogmatisme: és a dir, resistir-se a la novetat; 2n decepció o cansament: el pintor o el pensador no aconsegueix encertar en la trobada i per molt que s’obstine no compren el signe, no es capaç de notar les implicacions del signe, el sentit (nou).

Henri Matisse. 1919

7.- Pensar, pintar, no és una activitat còmoda, és molt més tranquil viure instal·lat en la posició dogmàtica. Pensar o pintar és decebedor perquè cal ser pacient, no n’hi ha prou amb voler pensar, voler pintar, no n’hi ha prou. Primer cal ser sensible als signes del món, però en segon lloc cal esperar la trobada (que potser mai no arribi i aleshores no s’haurà pensat o pintat). Pensar o pintar originàriament és crear, fer néixer el que no existeix. Som davant l’acte de la creació (com explicar-ho?). Els pintors coneixen bé aquesta experiència: no aconseguir plasmar allò que s’intueix; després adonar-se que cal ser pacient actiu, que és en el camp transcendental de les forces, on ni tan sols hi ha el meu jo, on es possibilita la trobada (possible però no segura); encara després, ser conscient que cada acte de pintar, de crear, és un acte sobre el buit, acte sense fonament, que s’esgota en ell mateix, que subsisteix en ell mateix. El mateix li passa al pensador.

George Grosz. 1921

8.- El pensador reconeix la impotència per a pensar, el pensament no només depèn d’ell, sinó primordialment del fora, ell gairebé no compta: decebedor; a més, li agradaria gaudir d’un pensament (impossible) còmode, ordenat, segur: segona decepció (no existeix tal pensament, sí tal reflexió); per a superar aquesta doble situació decebedora s’aferra a la voluntat: no pot deixar de sentir-se guiat pel signe i voluntàriament desconfia del que està establert. El pensador, a més, renuncia a donar sentit a la seva vida i a la seva època perquè pensar és precisament esdeveniment que inaugura una nova època, un nou sentit, però aquí la dificultat es maximitza: la temptació de deixar-se portar per l’opinió és molt gran (més reconeixement en vida, honors, seguretats, etc.). A més, pensar és fatigós, així que el perill de caure en l’opinió és sempre present, el rendir-se, el no poder més; aquesta fatiga resideix en el fet que es pensa sense fonament. Quant de temps es pot mantenir aquesta posició? Només qui estigui molt convençut de la no existència de fonament podrà resistir. A més, quant de temps poden estar presents les forces actives davant les reactives? (sabent que les reactives tendeixen a imposar-se socialment, afectivament, individualment). El mateix li passa al pintor.

9.- Pensar no tolera ni el dogmatisme ni el fanatisme, perquè pensar és acceptar la inestabilitat mentre que el dogma és el tancament en allò que no es pot dubtar i el fanatisme és el tancament en allò que no es pot discutir. El pensar atén la crida del fora. El mateix li passa al pintar.

10.- Només es pensa o es pinta en comunitat. Com podria ser d’una altra manera? Pensar, pintar, és eixamplar les muralles, fer de la comunitat un espai més gran de llibertat. Pensar o pintar és una tasca perillosa perquè passejar pel límit de la polis, per la muralla que la tanca, sempre ho és: pots caure cap endins i no apareix res de nou; pots caure cap enfora i la teva feina és inútil, inobservable, ineficaç, és la tasca d’un estrany, és bogeria, estranyesa. Pensar i pintar són tasques perilloses.

Marcel Duchamp. 1912

11.- Pintar dilueix, desfà, desbarata el sentit comú establert. Pintar provoca incertesa. Pensar fa el mateix.

12.- Hi ha un moment en el pintar que es recolza en l’experiència però conviu també amb la imaginació, amb allò nou i amb una dosi de risc, amb la incertesa, perquè s’està pintant concretament, contextualment, contingentment. En aquest moment s’exigeix comprendre la situació particular, integrar dades diverses, canviants, evanescents.

13.- Pensar és una activitat que està en la base (inestable) de la nostra convivència. Pintar també.

14.- Pintar i pensar provoquen incertesa.

Umberto Boccioni. 1914

15.- Pintar o pensar no sol conduir a que tot encaixi: tot el contrari. Així que es necesita temps.

16.- Pintar o pensar és una activitat complexa, perquè d’una banda la comunitat no pot reconèixer allò que li és aliè, però tanmateix el pintar i el pensar assenyalen allò distint, allò nou, la transgressió. Allò nou que amplia els límits de la comunitat.

17.- Pensar, pintar: on abans no hi havia res, ningú veia res, ara apareixen noves connexions inesperades. En el pensar i el pintar no hi ha res previ.

Pensar no és una activitat desinteressada: al pensador li hi va la vida, gaudeix, pateix, sofreix i s’alegra en la seva relació amb l’objecte. Hi ha una gran càrrega sentimental en el procés de pensar: freqüentment tenyida d’angoixa. El mateix passa amb el pintar i el pintor.

Sovint el pintor i el pensador senten temor perquè estan violant el sentit comú, la imatge compartida socialment.

Vassily Kandinsky. 1912

18.- Pintar o pensar és captar l’aparició; una aparició que es revela a poc a poc.

19.- Per atzar es troben el pensador i el pintor amb l’objecte, aquesta trobada és atzarosa i altament improbable. I encara més, la crida de l’objecte no depèn d’un “Perquè els versos no s’inventen, / els versos venen … / quan s’està a l’escolta / … “ (Fabio Morábito)

20.- Pensar, pintar: allò forà es fa present i és allò forà el que reclama la meva atenció, i això forà no depèn de mi, això forà se m’imposa, em crida, m’incita, anima la meva curiositat. Això forà és inesperat, no necessari, és més que un desvelament: és sorpresa, és ensurt, és, fins i tot, terror o alegria.

21.- Hi ha un sentiment que acompanya tant a l’activitat de pintar com la de pensar, i aquest sentiment pot ser el motor de la indagació igual com pot ser el motor de l’abandó: el sentiment és de vertigen, atracció i repulsió; el buit.

22.- Un no comença a pensar quan vol, un no comença a pintar quan vol: és l’objecte qui inicia la marxa del pensar o del pintar, ell situa al pintor i al pensador en el camí.

23.- Qui pensa o pinta, qui vol pensar o pintar, roman atent al que desconeix. És una tasca molt difícil.

24.- I en aquesta trobada entre objecte i pintor o pensador, tant l’un com l’altre expressen l’objecte; i en aquesta trobada l’objecte s’imposa, allibera de si mateix el que és.

25.- Una aclariment: quan parlo de l’objecte, parlo de qualsevol objecte independent de la meva consciència, objecte l’existència del qual, al marge de la consciència, és anterior o se m’imposa. El pensar o el pintar és una trobada entre aquest objecte i el pensador o el pintor, de manera que quan comencen a pensar o a pintar encara no han topat amb l’objecte.

Roberto Matta. 1958