Galeria Bartoux - Artsgodella.com

La Galeria Bartoux amb una vintena de seus repartides pel món (París, Saint.Tropez, Londres, Venècia, Miami, Nova York, etc) és un pòrtic brillant que puja assumeix un alta cotització dels artistes, comporta per a artistes i clients un estil, reputació i rellevància. Com a visitants casuals d'aquesta galeria parisenca a nosaltres, espectadors o artistes, aliens al seu circuït el·litista, ens interessa apuntar l'aiguabarreig estètic, la varietat i to de les coses per les que aposta, la intermediació que protagonitza amb els gusts dels seus clients, el crèdit que s'atribueix(de marca) per a la valoració d'obres i artistes.

Altres galeries semblants, que poden ser competidores en importància de Bartoux, planifiquen l’estil i les apostes de mercat sense tant de poti-poti, tant de repertori, de manera diferent. Amb l'aparença de Bartoux, no obstant, hi ha bastants galeries amb un control i presència internacional semblants. Són galeries amb una cartera de clients a vessar d'il·lustres patricis moderns afeccionats a l'art que busquen objectes sumptuosos ornamentals, productes decoratius que combinen a la perfecció una aparença artística molt “ in” amb plusvàlues molt ‘upper’. És a dir, Bartoux potser mostra una personalitat dispersa per tal d'atendre el seu nínxol de mercat ampli i divers. Però en el fons, tot i les discrepàncies de marca, no es diferència tant de Gagosian, Perrotin, Opera, Templon, Hauser&Wirth, White Cube, etc). Totes elles mostren “un autèntic maquinari que implica una espècie de codi absolutament tramat, un emmagatzematge, un contingut inseparable del registre formal que mostren”.

Però el millor de Bartoux, del seu ‘merchandising’, que no em podia imaginar, és que té una galeria a Megève i Courchevel.

Què passa en Mégeve i Courchevel? Mégeve i Courchevel són encimbellades estacions d’esquí situades als Alps. En Courchevel fins tot es celebra des de fa uns anys, promogut per Bartoux, l’esdeveniment “L’art au sommet”.

Està clar que les galeries i macro-galeries intenten adaptar un tàndem imprescindible entre negoci - identitat visual. I la presència i presentació dels productes és el que donarà compte d’eixe assumpte. I així és que quan trobem la presentació del seu espai extremadament edulcorat i artificial, l'ostentació deixa ben a les clares el projecte artístic que promou. En algunes, com és el cas de Bartoux, el pla de negoci (les obres i autors que trien) emanen exhuberància de colorit i materials brillants, “produccions” d’escultures i quadres asombrosament rutilants i polits. Ara bé, eixe entorn de luxe i superficialitat, em recorda una ornamentació afectada, que jo sempre he pensat falsa, del tipus les antigues figuretes de porcellana de Lladró.

Bartoux forma part del maquinari artístic que funciona pel món, i queda molt ben il·lustrada la seua aposta. Aquesta maquinària de l'art podem desentranyar-la i contemplar-la a la perfecció en “The Price of Everything” (2018, Nathaniel Khan) un documental eloqüent que trobareu a FILMIN.