
Art París
Aquest més d'abril el Grand Palais de París ha celebrat una festa, un esdeveniment comercial dedicat a l’art contemporani. Una celebració ininterrompuda des de fa trenta anys que darrerament ha tornat al Grand Palais després d'uns anys de rehabilitacions. “Art Paris”, com el seu espectacular escenari, és elitista, a to amb l'ambient general de les fires i biennals internacionals que sol organitzar l'art contemporani. Trobar-me casualment amb aquesta fira escapant per uns dies del localisme exacerbat (plaent) que patisc ha estat certament un plaer.
Les acumulacions d’obres que es produeix en aquests esdeveniments peculiars està exposada a múltiples lectures des del punt de vista contraposat dels interessos del comerç i la producció o concurrència d'obres i artistes. La immersió espacial i temporal, a més, configura per als curiosos una experiència única i intransferible, com és el cas de la meua visita atzarosa. El continent envidrat de ferro amb el dia gris que l'envolta proporciona una llum zenital incommensurable, adequada.
La remor de la multitud persistent de l'interior que deambula caòticament acompanya i ressona com una música d'acords tancats, descobriments inusuals, meravelles formals que interactuen amb el personal donant esma a un perfecte maquinari del desig.
El crític, el periodista, l’historiador o el curador vol fer una valoració contrastada i rigorosa afecta als diferents i respectius camps d’entesos. A més hi trobarem alguns altres espècimens d'afeccionats com són els artistes, o els col·leccionistes, els intermediaris.
Podem dir, en canvi, cosa curiosa, que ací no hi ha gaire turistes, com ocorre de manera tortuosa en la majoria de grans museus de "moda", de visita "obligada". El turisme programat ací no fa acte de presència.
La crònica que segueix, per tant, serà solament un testimoni directe, bastant simple i aleatori, una mena de bolcat de les fotografies que tenia al mòbil ocupant-me de telegrafiar al seu costat alguna incidència o comentari.

Traspassat el llindar d'entrada, repassat tot el camp de visió que tinc des del primer accés, el meu interès s'ha dirigit a aquest quadre del francès Paul Rebeyrolle (1925-2006).
Desconegut per a mi. La informació i la desinformació fa i desfà. Fins i tot per a relacionar-se amb l'art.
Els traços i l'atmosfera recorda F Bacon. Que era el que jo aportava en el meu programari. L'obra es titula "La Glissade" i és de 1985.
Límpid. Cercle tancat. No entenc el títol. Que al final resulta ser "La lliscada". Graciós.
Trobe afinitats personals amb aquest tipus de pintura. Però en el meu cas sempre he preferit deixar el fons cru.
Galeria Kaléidoscope de París
Sasha Ferré. Autora que no coneixia. Nou descobriment, del qual potser oblidaré el nom, però la sensibilitat va acordant-se, retallant coses i prenent nota en algun caos obscur del maquinari que sòc.
De fet m'he dirigit cap els seus quadres impulsat per l'atmosfera viva i contundent que transmeten.
Curiosament Sasha Ferré ha pintat açò amb barres sòlides d'oli. No m'ho esperava. De vegades s'agraeixen les cartel·les aclaridores a les parets. En moltes galeries "inexplicablement" no hi ha cartel·les. Pose les cometes perquè molts galeristes prefereixen donar les oportunes explicacions de viva veu, és clar.
En la Galeria d' Almine Rech


Pedra i bronze d'Eduard Arroyo. "Unicorn", de 1991
Mite i tòtem. És una prova d'artista segurament per a fer-ne una altra monumental o millor encara, fer còpies per al marchand que s'ocupa dels seus negocis.
A la pedra 'trouvé' de la peça incorpora la metàfora del símbol històric del minotaure . Però és la ressonància geològica de la pedra, del còdol, amb la banya de bronze el que produeix l'impacte del mite fosc.
És una obvietat que estarà a la venda. No xafardejo, no li pregunte res a l'encarregat de l'estand. Consulte la IA: l'obra prové de la Galeria Leandro Navarro de Madrid i possiblement la tinga en consignació per a la venda
Youcef Korichi. 1974. Pintura que aborda la neofiguració, dintre del marc naturalista del segleXIX. Una fòrmula/tendència molt extesa que es posiciona com una reacció a les propostes artístiques conceptuals de la pintura. En el cas de Youcef Korichi parteix de postures i situacions d'una figura, un personatge, sense cap altra idea paral·lela. sembla que açò té molta importància en la seua obra. Punt de partida estrictament pictòric, sense concepte.
Quan aprofundim, quan persistim durant una temporada seguint aquest tipus de pintura, acaba per reeixir i dominar l'escena teatral sobre la disposició de la pintura. Ací guanya el "tema", la temàtica, i es produeix un desengany, un fracàs, una derrota de la construcció pictòrica (que és eclipsada).


Trobar per ací l'exquisida ceràmica escultòrica en gres d'Enric Mestre facilita contrastar de nou el mestratge de les seues peces.
Com és sabut, va morir fa poc. La mort dels artistes altera el mercat de les obres, puja el preu. No hi ha més producció. Mestre té el mèrit d'haver convertit la ceràmica en escultura.
Estem en l'estand de la Galeria Marc Doménech de Barcelona que és l'habitual del ceramista des de fa anys. Però curiosament no el trobem com a artista de la galeria en la seua web.
Moffat Takadiwa (Zimbàbwe, 1983). "The Crown" és de 2026. Obra feta amb tecles d'ordinador i calculadora, taps de vernís d'ungles, etc.
Estem parlant de pintura?
Moffat Takadiwa està més a prop de l'escultura. Correcte. Però participa del llenguatge pictòric en el sentit formal de les composicions o la presentació de de les obres.
El compromís medi ambiental i l'apropiació de referents africans són clars però minimalistes en el sentit d'estar perfectament comprimits. simbòlicament.


Bilal Hamdad. Algerià (1987). Neo-realisme, un nou naturalisme contemporani que rememora o recorda Manet i les pintures del XIX, és també una de les opcions que porta la galeria Templon. Oli sobre tela titulat "Immersió nocturna" de 2024.
Repassar la història de la pintura occidental (tant en el plànol de les citacions com a nivell d' estils) té cabuda, és freqüent en la pintura actual. La pintura tribal de Bilald Hamdad, amb el seu naturalisme, acaba integrada plenament en la pintura francesa. A mi em sembla que en l'art, com en la gastronomia, s'ha de reconèixer l'origen del plat (gustos, estils, tradicions o matèries primes).
Va tindre una exposició significativa l'any 2025 al Centre d'Art d'Alcobendas / Galeria Templon
Juan Antonio Toledo. Equip Crònica. 1964. "Mariages princiers". Tríptic. Acrílic sobre tela.
Quan veig un Equip Crònica automàticament m'escau la seua relació amb Vicent Garcia, el galerista de Val i 30 que va donar notorietat al Pop valencià, espanyol, dels anys seixanta. Actualment V. Garcia crec que ha desmantellat per complet el Museu Pedralba 2000 de totes les peces (amb nom) que eren cotitzades en el mercat.
Una nova sorpresa (del mercat secundari) que va movent-se i posant-se de manifest. Tres tríptics que pertanyen a la seua època fundacional. Aquest era el més fluix, un Equip Crònic incipient del que arribaria a ser.
Com en el cas d'Arroyo la Gallerie Patrice Trigano sembla la consignació d'algun particular.


En Hessie (1936-2017), és obvi, la pintura ha perdut ací el seu valor originari, no hi ha pintura en aquestes obres. Hessi és l'artista que amb aquests tipus de treballs va normalitzar el "survival art". Cal atendre i recuperar aquest fons "filosòfic-conceptual" que resulta d'un posicionament vital. Hessie tancada en l'estança del seu molí normand treballant amb els seus materials domèstics, especialment de costura.
Una manera de resistir en la vida, amb l'art, és el "survival art".
De vegades, sense informació, hi ha coincidències de conducta i formals. Aquesta filosofia me l'he trobat nombroses vegades en l'art espontani que domina i es practica en l'Escola Permanent d'Adults.
Simon Hantaï (1922-2008). Li tenia Ganes a aquest pintor. Mai havia coincidit amb ell, amb els famosos "pliages" (plegats de teles). El fet de lligar o plegar la tela regularment abans de pintar-la fa que al desplegar-la les zones ocultes del plec conserven el color original de la tela, creant un patró "conductual" que queda plasmat.
De l'automatisme psíquic a la sistemàtica pictòrica, és l'aportació de Hantaï.
L'aplicació d'una sistemàtica, de "fórmules" sistemàtiques aplicades a les aparicions dels moviments artístics del segle XX (què eren sinó les avantguardes?) va tindre en el segle passat un gran ressò en tot l'art contemporani occidental. En part, perquè li va com un guant a les necessitats vertiginoses d'un mercat estressat, expeditiu, donat a modes pautades.
En Hantaï la creativitat és re-convertida a una altra cosa, hi està reduïda, encapsulada en la sistemàtica que aporta un camp de treball estructurat, delimitat, que comporta la marca i l'estil. Aquesta sistemàtica és molt necessària i apreciable per a que un artista siga acceptat amb èxit en els grans mercats.
Galeria A&R Fleury / Galeria Alexis Lartigue / Galeria Dina Vierny


Roberto Mattat (1911-2002). Aquesta peça és de 1944. Sempre tan interessant. Carbó i guix sobre dos papers muntats encolats sobre llenç.
L'artista xilè és el primer explorador, l'enllaç, la figura frontissa del surrealisme obrint la porta a l'expressionisme abstracte (americà). Arquitecte d'origen emigra a Estats Units l'any 1938, convertint-se en una figura nuclear en la formació del grup expressionista estatunidenc.
Aquesta obra de 1944, bastant figurativa, surrealista, cal situar-la en els moments inicials del naixement de l'Escola de Nova York. De Kooning, per exemple, no abandonà mai aquest punt límit de figuració que potser marca ací Matta.
Galeria AMS
Pel centre del Grand Palai, a l'estand C-14 tenim la Galeria W&K – Wienerroither & Kohlbacher que presenta obra del pintor Johannes Grützke (1933-2017). Les obres que duen les galeries a aquesta fira, com en altres, sovint no es corresponen amb els habituals que duen. Les consignacions per a la venda són habituals: de fundacions, institucions o particulars. Estan a l'ordre del dia.
Aquesta galeria té un marcada estratègia comercial especialitzada en el mercat secundari (artistes traspassats). I Johannes Grützke va morir la dècada passada.
Artista molt impactant visualment, teatral i barroc, que no coneixia. Aquestes característiques connecten amb la tradició figurativa europea. Aquesta obra representa un conversa en un to satíric típic de l'expressionisme figuratiu austríac/alemany.


Hans Hartung. Pintor abstracte de l'informalisme europeu que s'ha fet un espai en la pintura europea del XX. Té la sistemàtica, la congruència necessària per a adjudicar-li el fantàstic cartell del gran mercat, per a estar permanentment present en els grans esdeveniments expositius. El tràfec de les obres de Hartung, deduís, com gran part de les obres del mercat secundari, entra constantment i oportunament en acció per tal d'executar el millor benefici, l'operació de compra-venda madurada amb el temps, com apuntava Pierre Bourdieu, per tal de restablir els beneficis d'un producte preparat per a la transacció que s'ha cuit amb el temps.
Pierre Soulages, el pintor que va "caure" en la sistemàtica del negre. Es necessiten marques, tòpics, bots, per a memoritzar tanta informació. Es necessita una sistemàtica personal, arrelada, que serà observable i imprescindible per a detectar l'obra intransferible, la troballa.
Després, mentrestant, una vegada aconseguida, s'escau la creativitat: li ocorre a X, a Y, a Z, a W, etc, etc.
La simplicitat (mirant aquesta menuda pintura) ve després d'haver aconseguit la coherència, una senda d'indagació en els processos pictòrics, que és miraculosa, admirable. Com podem veure en Van Gogh, Picasso, els abstractes, els informalismes, Genovés, Bacon, Soulages, o tants i tants altres grans pintors.


Artista senegalès Omar Ba (1977) en la Galeria Templon.
Treballat minuciosament amb acrílic, oli, guix, pastel, tinta i bolígraf Bic sobre tela. L'obra té unes dimensions notables, 236 x 130 cm.
Per tant es fa admirable el treball minuciós que no deixa cap espai sense intervenció, produint una gran riquesa de textures visuals. En aquest cas. En altres intervé el collage.
Tot i ser molt pictòric-escultural hi ha de nou una altra sensació renovada d'art Survival que està viva i present. És a dir, no hi està occidentalitzada la seua pintura, manté unes arrels culturals que marquen la diferència, la influència del territori (no en el sentit determinista d' H.Taine)
De l'andalús nacionalitzat estatunidenc José Gerrero. Obra de 1982.
Conegut és el paper i influència de la dona de Guerrero, Roxanne Whittier Pollock (res a veure amb J. Pollock) en la trajectòria estilística i en la projecció internacional gràcies al seu nou destí americà. Roxanne és la responsable de la gestió del llegat de l'artista i la creació del Centre José Guerrero a Granada.

Tots els drets reservats Artsgodella © 2024
Tots els drets reservats Artsgodella © 2024
"Sèries artístiques originals" de pintura, ceràmica, escultura, vídeo, fotografia i artesania.
Mostrar molta de la múltiple activitat artística desatesa, menystingudes i dispersa. Fomentar la compravenda directa, sense intermediacions.
Estem compromesos amb el comerç just. Practiquem un sosteniment econòmic alternatiu sense ànim de lucre.
"Sèries artístiques originals" de pintura, ceràmica, escultura, vídeo, fotografia i artesania.
Mostrar molta de la múltiple activitat artística desatesa, menystingudes i dispersa. Fomentar la compravenda directa, sense intermediacions.
Estem compromesos amb el comerç just. Practiquem un sosteniment econòmic alternatiu sense ànim de lucre.