CANT A EZRA POUND

Inma Garín

Amb el temps les fulles dels arbres esgrogueiran.

Les branques cauran, els troncs clivellaran.

El calvari, a l'entrada del poble, es partirà en dos. 

Ningú descansarà assegut al creuer. 

Cap persona descansarà el cap al pilar, 

ni es llevarà les sandàlies en acabar una llarga caminada, 

ni dormirà en la posada dels afores,

en mig d’una solitària carretera. 

Escalaràs la torre, i des d'allà observaràs la terra dels bàrbars. 

El campanar desolat, el cel, el desert sense fi. 

Cap mur del llogaret se sostindrà erecte davant teu.

On aniran aquestes despulles?

Qui haurà ignorat els crits d'alarma?

Qui haurà encés l'enfebrada còlera? 

La primavera es convertirà en gèlid hivern.

La sang inundarà els cossos ja antics.

Ple de dolor i alarmat, algú escriurà cartes 

Que introduirà en botelles de vi buides.

Però cap fotografia donarà compte del cremall,

del pudor podrit, de la indecència, o l’escarni.

Cap au mamprendrà el vol a un altre planeta.

I un dia caurà una pluja negra que ho cobrirà tot, 

arrabassant els colors a la natura.

Cap mà abraçarà al nounat ni li donarà el pit.

Cap pissarra ensenyarà sumes 

o restes als xiquets del poble. 

Ells renunciaran a la seua llengua.

Renunciaran a donar maduixes als cucs de seda.

Veuran únicament els camps desolats, 

afrontats per la ignomínia.

Òrfens d'identitat, els gossos buscaran als seus amos.

Els gats miolaran aïllats.

La lúgubre tribulació triomfarà per tot arreu.

I la pluja caurà i caurà fins que els dies s'acaben,

convertits en nit. 

Llavors, la nit es confondrà amb el dia. 

Una nit interminable i terrible. 

Una nit sense lluna i un dia sense sol abraçarà la terra, 

obligada a perviure en l'univers, 

com un meteorit sòlid, 

com una ampolla vella perduda a l'oceà 

amb un missatge d’auxili que ningú mai trobarà. 

La foscor més tenebrosa governarà per sempre.