Hostatjat al Mermaid Hotel de Bleimhein Street, una de les poques “pensió-hostal” econòmiques que potser queda al Mayfair, recórrec carrers i carrerons a la recerca de la impactant pintura. I conforme passa el dia, el segon dia, les pròximes hores, resulta molest aquell beneit entusiasme quasi religiós que pretén creure's aquesta moderna entelèquia de l'art, la realització plena i aristotèlica del ser.

En l'època actual, durant el segle XX, quan els 'gringos' prengueren el comandament i control de l'art després de la Segona guerra, l'obra d'art i la conjuntura de l'art internacional va estar naturalment impel·lida a representar-los. En l'actualitat açò encara s'entén més, perquè notem com l'art viu cada vegada més en paral·lel o relacionat amb el devenir de les finances, tot i manifestar-se sovint contrari. 

El mercat artístic, modern  o antic, sempre ha fet divagar i orbitar la pintura entre dos mons, el de la superficialitat i el de la filosofia. Banalitat o profunditat existencial. Dos factors que divideixen la pintura i que aquesta continua arrossegant i interrelacionant com lletra i música. En última instància la pintura, com la música, tracta d'una cosa tan senzilla, però dificultosa, com és expressar afectes.

Hostajat al Mermaid Hotel de Bleimhein Street, encuriosit abans de començar el meu recorregut pel Mayfair, li he preguntat a la IA quantes galeries poden existir a Londres. Solament en la ciutat de Londres hi ha al voltant de 1.500 espais dedicats a l'art, amb exposicions permanents. I d'ells sembla que 300 són privats.

El que segueix ara és, per tant, el registre que faig d'alguna de les galeries visitades, com una crònica-nota de les impressions rebudes:

2 .- Eden Gallery la trobem en el mateix New Bond Street. Recargolada d'obres acolorides i lluents, platí, coure, titani, daurats, etc. Aquest edifici compta amb quatre plantes a vessar d'obres sofisticades d'artistes fascinats per una mena de kitsch brillant, de nova generació. A banda d'aquesta galeria a Londres Eden Gallery té presència a Nova York (amb dues galeries), Dubai, Miami, Saint Tropez, Maldives, Les Vegues, etc, etc.

3.- Opera Gallery. Primera impressió consistent, però bastant tutti-frutti, de pintors actuals tractant la pintura com a recurs de llenguatge. L'Opera Gallery, amb aquesta exposició col·lectiva sembla que vol mostrar algunes tendències d'estil, però de cap manera es compromet amb uno determinat. Els artistes mantenen un estil pictòric clar i preeminent, cim definitori de la seua identitat. O un estat evolutiu? (Xevi Solà 1969/Thomas Dillon 1986/Gustavo Nazareno 1994/Cristina Babiloni 1981/Adrián Navarro 1973/Miguel Sainz Ojeda 1973, són els pintors que ha reunit aquest mes a les sales de la galeria). Una Cristina Babilobi que hem pogut veure a València darrerament, i de manera molt més extensa.

4.- Hanina Gallery té pintures de postguerra. Galeria especialitzada en pintors i pintures de la segona meitat del segle XX. En aquesta ocasió la sala té pintors desconeguts, de segona fila. És el mateix propietari qui ens fa aquesta valoració diferent dels artistes de primera fila, per una altra part evident. A diferència del que hem vist a Eden Gallery,  ací el conjunt de pintors són històrics, pot ser deuria dir antics.

5.- Halcyon Gallery exhibeix una col·lecció individual de James McQueen. Atmosferes pictòriques immerses en arguments tipogràfics. Abstracció pictòrica entre màscares gràfiques tipogràfiques, frases i idees. Original multiplicitat compositiva del fons amb els elements per a jugar amb un estil històric determinat. Troba recursos interessants,  com és treure la pintura fora de l’obra. Les obres culminen amb les frases fetes la seua força: retòrica.

6.- Serpentine (Hyde Parc) fora del Mayfaire, revisant un representat actualitzat del Pop art Anglès com és David Hockney. El muntatge que ha preparat simula una serp (per al Serpentine) que recull un any de treball. Partint de dibuixos impresos fets a la Tablet (“of course”) Hockney ha fet mínimes manipulacions de cada peça  (150x80 cm). Entre totes ha completat la sèrie de dotze paisatges. Els quals formen entre tots un únic paisatge: la finca on els ha treballat. La qüestió és que, segons conten les cròniques del Serpentine, l’encàrrec el va pillar de reformes a l’estudi.