Pintura que ha inspirat aquest relat

EL TREN DE MITJANIT

Marina Salvador

Esta nit, tal com passa només un cop per setmana, la vella estació rebrà l’únic tren que se’n recorda de fer una parada en este poble adormit. Replegats rere persianes de fusta, la majoria dels habitants dormiran el somni d’aquells que ja no tenen somnis. Només els insomnes encara ho fan, perquè abraçar els seus somnis els manté desperts.  

Al bar de la cantonada, l’únic local obert, estarà el vell músic. Els ulls quasi cecs no li impediran trobar el camí a la botella de whisky barat que reposarà en la taula al seu costat. Beurà amb lassitud, recordant allò que el pas del temps serà incapaç d’esborrar. Aquell viatger que un bon dia va arribar i un altre se’n va anar en eixe mateix tren i que mai va tornar, com li va prometre i com ell, per aquell temps jove músic, per a la seua desgràcia, va creure. Brindarà per ell com aquell que té la certesa de ser l’únic de la parella que recordarà la relació. 

A l’altre costat del finestral, la cambrera dels ulls tristos ja estarà en el porxo d’entrada i s’haurà encés una cigarreta un minut abans de tocar la mitjanit. No fumarà la resta de la setmana, però amb eixa posada creu que lluirà més glamurosa per a rebre els nouvinguts; eixos desconeguts als quals esperarà amb l’esperança que portaran eixe magnífic buf d’aire fresc que ho canviarà tot, sense atrevir-se mai a ser ella qui prendrà les regnes de la seua pròpia vida.

A l’altra banda del poble, la ballarina sobre la teulada deixarà de practicar les seues piruetes. Tancarà els ulls per un moment i el xiulet del tren la travessarà, com una ganivetada lenta però necessària. Haurà imaginat tantes vegades l’arribada d’eixe tren, somiant que d’ell baixarà eixa figura paterna absent que li donarà el que sempre ha anhelat: una càlida abraçada, un pit en el qual afonar totes les seues desventures.

Només ella sabrà que a la casa d’enfront, l’orfanet eixirà d’amagat de la seua habitació per a enfilar-se a l’arbre des del qual veurà els llums del tren, que, com tot en la vida, passaran ràpid, massa ràpid. Ja no correrà fins a l’estació, com feia abans, sense alé ni més llàgrimes als ulls. Continuarà desitjant, per un instant, poder tornar a pujar, reviurà la fantasia de tornar a una ciutat en la qual tindrà uns pares que li donaran pallisses, en lloc de romandre en un poble on serà orfe i li ompliran d’almoines.

A l’andana, esperarà l’aspirant a heroi romàntic, que no trobarà ni el coratge ni prou desesperació per a llançar-se a les vies en el moment indicat. En un banc, deixarà i després recollirà la seua selectíssima col·lecció de sonets de suïcida, que haurà escrit amb ínfules de ser recordat per l’eternitat.

Ell serà el primer a constatar que hui, com de costum, ningú baixarà del tren de mitjanit; farà una parada brevíssima, rutinària en el seu traçat i només excepcional per a alguns habitants d’este poble adormit. Tan prompte com haurà arribat, tan prompte com se n’haurà anat.

L’instant passarà, com passaran tots els instants. L’aspirant a heroi romàntic no perdrà la vida. L’orfanet tornarà a una habitació en la qual no trobarà motius per a amagar-se. La ballarina sobre la teulada allargarà una estoneta més la seua rutina d’equilibrista. La cambrera s’acabarà la cigarreta i tornarà rere la barra. El vell músic escurarà el segon got de whisky, aquell que mai deixarà d’omplir.

El tren haurà desaparegut en la distància. I el poble, com sempre, continuarà dormint sense saber que, en cada racó, en cada vida, quedarà una ombra d’allò que podria haver sigut i mai serà.