Efímer o durador

Germà Lloris

Bellesa natural (efímera) o artificial (duradora)? Seria la rèplica a la qüestió.

Faig un repàs a les aportacions històriques de l'art, les sorprenents mastabes i piràmides, l'art grec, les fines tècniques d’orfebreria i la il·luminació dels manuscrits medievals, les catedrals gòtiques, la pintura renaixentista o la pintura moderna que ens envolta, l'art contemporani. L'art que tant causa admiració comporta artificialitat, i en la seua sofisticació desnaturalització. Ocorre igualment, crec, amb la paraula escrita. Dels hexàmetres homèrics al Tristram Shandy la literatura permanentment s'ha evidenciat també com un artifici singular complex i “antinatural”, un artifici entre lúdic i tràgic (serà tot açò "extreure del mal la bellesa "  segons apunten “Les fleurs du mal”?).

Representar alguna realitat (‘a seques’) era (i continua essent en molts àmbits) l’antiga presumpció de l’art. Sobre aquesta hipòtesi de la mimesi i la qualitat artesanal ha descansat en bona part el seu recorregut. Un art que és història, que signica "memòria", la memòria com un tot. L’art ha d’ésser durador, coneixement històric, perquè expressa el temps vital passat i el que ens pertoca, és “Afirmació del que fem” . Per aquest camí trobem la cultura com inseparable, inesborrable. No per l'altre, aquell que vol aferrar-se a un hàbit de treball, a maneres tradicionals d’actuar, considerar o fer les coses.

De totes les provocacions artístiques de Maurízio Cattelan una de les més populars és la de la banana pegada a una paret amb cinta americana. Obra "efímera" penjada a una paret per a "simular" alguna cosa semblant a una obra d’art.

Aquesta eventualitat de Cattelan, i bona part de l'art postmodern,  planteja el dubte a les clares : és que podem esperar de les obres efímeres que siguen duradores? 

Jo encara crec que sí. L’art per a ser art, per a ser precisos i planers, necessita perdurar en algun sentit, és la condició ‘sine qua non’ històrica que arrossega. Definició però que xoca amb el caràcter perible de l'art efímer. Una justificació que el treu d'aquest defecte,  suplir aquesta mancança, la tenim en els registres, la notícia, la crònica que es fa del fugaç espectacle. Tenim a la memòria "notícies" de Fluxus, Duchamp, Marina Abramovich, de fa deu, vint, cent anys. L'art efímer pot tenir així el “testimoni durador” que necessita, un “impacte social” i una realitat virtual (Epònim al cap i a la fi de "Memòria").

Tanmateix el pas important de tot aquest intríngulis artístic contemporani,  està en saber com s'ho fa l'art modern per a donar eixa acrobàtica tombarella i convertir-se en quelcom originari, referència, més enllà d'ésser una pura deixalla ocurrent.  És fascinant veure com en l'actualitat té aparences de convertir-se en una gran cosa artística pegar a la pared l'angelical pobre ànima del teu galerista, durant una estona, una hora, quatre hores, i transformar-se açò en la cosa artística de gran anomenada, escàndol, i faramalla reconeguda. La moderna “estètica relacional”  (Nicholas Bourriaud, 1996) caldria rebatejar-la, o redefinir-la, com una meravellosa i moderna “estètica secreta “ de les malalties i trastorns culturals.