Veure-la, fa mal. Avui en dia em pregunte, on serà Anastasia? D'ella gairebé no en sabem res però la seva imatge perdurarà a la nostra ment gràcies a Alejandro Carpintero, artista, pintor i director del documental en qüestió, rodat mitjançant un mòbil el 2020.

Fins ara, potser és el projecte més especial i intens de Carpintero, i pel que fa a Anastasia, el pintor i director ha aconseguit tornar-li una mica de vida, molt de color; sobretot, rerefons, i llum.

La història de la protagonista russa és com la de milers de noies emigrants atretes per les mels d'Europa sota promeses de prosperitat. Enganyades i comercialitzades com a bestiar.

La humanitat porta al seu ADN la relació de depredador-presa, i de forma generalitzada és el gènere femení el que sol estar sotmès al desig sexual i per tant a llur comerç. Tant de bo el documental tingués més visibilitat, més repercussió, i que fins i tot el magnífic retrat d'Anastàsia, realitzat per Carpintero fos emprat com a tanca informativa, dissuasiva contra la complicitat i el clientelisme de les màfies i el tràfic de dones.

El que hem dit: n'és una més, però d'aquesta en sabem el nom, coneixem el rostre. N'hi haurà de més exuberants, però els llops la trien a ella, pel seu rostre de nena, que ens provoca records emocionals: innocència, esperança, temor... Tot i albirar tristesa es palpa la nena riallera que prefereix evadir-se de la duresa de la seva vida actual, a través de l'opi.

Hàbilment Carpintero no ha escatimat en color, recreant-la en feixos de llum amb pigments vibrants. Contrasta aquesta energia pictòrica amb els ulls, per una certa malenconia. Avui dia Anastasia continua tenint llum pròpia però els llops i l'opi l'estan apagant.