Relatari.

Pablo Neruda mantenia que

Un conjunt d’extravagàncies, per a ell,

era un Estravagario.

Per a aquest escriptor de secà,

qui us escriu ara,

un conjunt de relats, és

un Relatari.

Per Joan Perfavor

A LA VESPREJADA

(Segona Part)

El darrer alcalde de la població de l’Horta havia restablert la figura del pregoner. Aquest, recorria els principals carrers amb una bicicleta proveïda d’una ajuda elèctrica i amb un adminicle, una mena de megàfon que no utilitzava mai perquè tenia veu de soprano. No havíem dit que el pregoner, en realitat era una pregonera. Aturava la bicicleta i a ple pulmó cantava: Per ordre del senyor alcalde, es fa saber que... Recitava les novetats, a saber, el talls de trànsit, els talls d’aigua, les principals obres públiques, els successos... Mes en tota la setmana, cap mort aparegut, cap lesionat, cap robatori. Res del que el Joan temia. D’altra banda, tampoc la premsa local ni comarcal; escrita, televisiva o de radiodifusió. Res d’interès del Joan.

Ell anava calmant-se en eixe sentit. La possibilitat d’estar implicat, sense culpa, en qualsevol acte violent li constrenyia. Mes el que no el deixava descansar era l’enigma de la navalla Diderot. La portava sempre damunt, no havia gosat ensenyar-li-la a ningú. Ni a la seua dona televident, ni als seus fills, ja fadrins que eren en nombre de tres. Era el seu secret, el seu tresor. Començà de nou amb les seues passejades, inclòs s’aventurava a “l’escenari del crim”. Tot en passant llençava ullades penetrants amb una certa dissimulació, mes cap llenç ronyós hi jeia.

De tant repetir-se, a si mateix, la navalla de Diderot, un dia que fou dimarts, mes allò no té cap importància, va cercar a l’ordinador, la Navalla Diderot. I es va fer el llum. Qui ho hauria dit, el Diderot filòsof, de nom, Denis va tindre pare; coses de la vida. I el senyor pare, de nom, Didier fou ganiveter a Langres o L’ANGRE com ell signava. A més un ganiveter excel·lent. Les seues factures foren molt apreciades. Tenia el dret de posar la marca “à la perle” probablement heràldica de família; hui en dia, si algú exemplar ne resta, el seu valor seria incalculable.

Ostres, Joanot —es cridà— qui t’ho anava a dir a tu. Ets un cercatresors!

Mes ara que sabia l’origen del tresor, no era cosa menor, el que li mancava d’ aquell trencaclosques. La gran pregunta romania encara amb tota la validesa. Com havia arribat a aquell paratge de l’Horta la preuada navalla? Com és que qualcú la passejava com si tal cosa? No es podia tractar d’un descuit, d’una pèrdua fortuïta. Hi hagué tota una posada en escena: el paratge, la caçadora ronyosa que hi era i que un quart d’hora desprès ja no hi era. És clar que algú havia tornat a per ella, mes... I el misteri de la caçadora? Per què deixar-la en el terra i desprès tornar a replegar-la?. I les taques, suposadament de sang?

En aquestes diatribes es trobava el Joan quan, dringà el timbre de la porta. Va ser presa d’un sobresalt.

—No et preocupes, benvolguda, ja òbric jo —anuncià a sa dona.

Com que vivia en planta baixa, sense videoporter, va obrir directament la porta.

Un home, ben plantat, aproximadament de la seua edat, al voltant de la cinquantena, amb més dificultat que soltesa, feu un conat de somriure.

—Bona vesprada senyor, perdone per la interrupció, em presente, sóc Arnau Dubois, ja sap com el cava, podria parlar una estoneta amb vostè?

El desconegut portava a la mà una cartera de cuiro vell, mes, molt bé brunyit.

—Li assegure, senyor Dubois , —va dir Joan amb un acceptable accent francès, puix el francès era una de les seues febleses— que no estic gens interessat ni en segurs ni en enciclopèdies.

Mes el Joan ja estava guanyat amb eixa presentació. Només es feia un poc el difícil.

—Ah, ja veig, ho diu per la cartereta. No tinga, per favor cap sospita, no soc en absolut un representant de comerç.

—Aleshores, de que vol parlar-me?

—De passejades per l’Horta.

El Joan es girà cap a sa dona que impertèrrita seguia amb la seua visual fixa al televisor.

—Disculpe, senyor Dubois, entre per favor, passarem al meu estudi.

Mentre passaven, continuà el Joan:

—Deduïsc que és vostè francès...

—De pare francès i mare espanyola, de Burjassot. Mon pare em deia Arnaud, mes jo l’he permutat per Arnau.

—Molt bé Arnaud, perdó, Arnau i que és això de les passejades per l’Horta?

—Bé, vostè hi passeja també, n’est-ce pas?

—Arnau, i si em diu amb claredat, el que vol?

—Volia parlar-li d’ una troballa, senyor...

—Joan, Joan Bocanegra, és de veres; no m’ havia presentat.

El Joan anava confirmant les seues sospites, mes no volia anticipar-se.

—Una troballa, Arnau?

—Si, Joan, una troballa en l’Horta.

—Doncs, continue, per favor, comença a interessar-me.

—Segur que no preferiria dir-m’ho vostè?

—Com vaig a saber el que vostè ha trobat?

—Jo no he trobat res Joan; jo n’he perdut.

—Pot ser més explícit?

—Diguem que un objecte ben antic.

—I si concretara un poc més?

—Esta bé; he perdut un record de família; més enllà del seu valor crematístic que també el tindrà, és el valor sentimental. No obstant això, podria recompensar a la persona que ho haguera trobat.

Continuarà

Per a aquest escriptor de secà,

0

0