Henri Taylor "On els pensaments provoquen"

LES PINTURES DE HENRI TAYLOR

Poques vegades podrà veure’s una exposició tan rodona, que puga equiparar-se a l’actual que presenta el Museu Picasso de París (fins el 6 de setembre d’enguany).

La meua agradable passejada de diumenge pels carrers de París des de Belville a Le Marais va finalitzar a les portes d’un antic edifici del segle XVII popularment conegut com l’Hôtel Salé. Un grandiós hotel ‘particulier’ des de fa cinquanta anys convertit en el Museu més complet i important sobre la prolífica producció picassiana.

A més complementa la seua dedicació a l’obra del malagueny amb exposicions monogràfiques i projectes de pintors actuals que enllacen o donen senyal del gran factòtum que fou Picasso.

En realitat no he planificat la passejada del matí, no he vingut interessat en alguna curiositat nova sobre alguna obra o etapa de Picasso. El motiu que concorre i m’ha mobilitzat a vindre és un altre: conèixer el món ‘Where thoughts provoke’ (“On els pensaments provoquen”) del pintor Henry Taylor.

La primera impressió de la pintura de Taylor és torbadora. No és una pintura agraïda a la vista. És un cara a cara cru sense cessions. Masses grans de color per a la representació de la figura i composicions racials. Traspua immediatament la comunicació, la formació d’autèntiques “frases” plàstiques. Grans composicions visuals que retenen conceptes, acaparant d'una idea la metàfora visual, podríem dir.

El seu discurs plàstic, sustentat sobre la problemàtica racial, tanmateix recorda a un important pintor canadenc, Philip Guston. Òbviament el parentesc estètic entre ells manté moltes distàncies, es fa i desfà, s’escorre entre les obres enmig de la seua diferència, hi està latent, però es descobreix com es perd quan es revisa, s’altera contínuament.

Insistiré en aquesta dupla Guston/Taylor pel sarcasme. En Guston un tant més humorística, propera a la sàtira plàstica i no tant compromesa socialment i política com és el cas de Taylor. Enutjosa, impertinent. Que els pintors benpensants sens dubte desacreditaran per trobar aquests autors malfeiners i abandonats, cada obra pròxima a una mamarratxada. Que queda constatat, per si teníem dubtes, en les seues escultures/instal·lacions.

Captivat és la paraula. Havia oblidat per complet on estava, quan arribe a una sala que per uns moments em sorprèn i em fa dubtar: de sobte veig que és tracta d’una sala compartida. De sobte apareixen ara mostrades perfectament i integrades en una perfecta continuïtat, insertades entre les de Taylor obres del mateix Picasso. Un Picasso pre-cubista que fa de frontissa per a enllaçar amb l’exposició contemporània, ve del passat a recaure en el present. I el diàleg, primer discret i ara contundent, corpori, es produeix en una pintura de Taylor reinterpretant les “Senyoretes d’Avinyó”, en aquest cas evidentment negres, a més de totèmiques, reunint els arrels racials negres i la cultura occidental blanca en aquella obra icònica de la Hª de l’art.

0

0