Per a aquest escriptor de secà,

(Primera Part)

Joan Bocanegra es va agenollar. Feia una bona estona que les seues passes el menaven cap a la incertesa, és a dir  tot allò del que no en tenim cap. Certesa, volem dir. Encara no sabia de què es tractava. Des de lluny alguna cosa que no hi devia estar, estava. Un objecte caigut, un oblit, un no sé què jeia sobre el terra. Era a poqueta nit, circumstància que a l’hivern succeïx al voltant de les sis. A la vesprejada, “a la atardecida” com va escriure el seu admirat Galdós.

El cas és que allí era el Joan, agenollat enmig de l’Horta, en un camí asfaltat, ple de solitud, tocant amb certa aprensió un teixit, potser un llenç, un drap ronyós que va resultar ser una caçadora. Tacada... de què? Una substància viscosa untava els seus dits cor i polze de la mà esquerra al temps que tot el seu ésser va rebre un espasme de fàstic.

Amb l’angoixa que produeix el desconeixement del terreny que es trepitja, va encendre el telefonet mòbil en un assaig, a la desesperada, de llançar un xicotet raig de llum a la seua inquietud. Mes el feble llum que en sortí va provocar un rellamp sec; feridor. La seua visual vetllada per la foscor, es va encegar un instant, el que no li va impedir detectar allò que sobre el drap ronyós hi havia. Un ganivet!

Malgrat la fugacitat de la visió, va poder captar amb claredat meridiana, qui ho diria, que no es tractava d'un ganivet qualsevol. Era un objecte de qualitat. Són eixes coses inexplicables, inclús quan l’esperit està torbat, que es detecta l’excel·lència.

Un lladruc de gos va rompre el silenci de la nit. Un lladruc no molt llunyà. De gos gran —va raonar Joan. Cal fugir d’açí, Joanot —es va dir l’home. S’alçà de sobte, al temps que per un instint, no raonat, com són tots els instints, agafà el ganivet i se’l posà, amb la mà dreta a la butxaca. Se’n va allunyara grans passes.

Pel camí, començaren els dubtes; es va rentar la viscositat de la mà esquerra en un sequiol i el seu cap ja marxava a més velocitat que les seues cames. De tant en tant, tornava el lladruc, cada volta més llunyà, després un gemec es va escoltar, un gemec planyívol de gos i, tot seguit, la veu rogallosa d’un home.

I si ha ocorregut un crim? —es demanà Joan.—Què faig amb aquest ganivet? Hauré de tornar-lo on el vaig trobar. Novament per instint, va traure el ganivet. No havent-hi fanals ni lluna, el versàtil telefonet li aporta el llum, que si bé feble, li era suficient. El ganivet, d’una factura exquisida estava net, completament net, prim i llarg... No es tractava d’un ganivet; era una navalla. Una navalla amb la fulla gravada. Una filigrana. Va provar el mecanisme de tancar-la. Funcionament perfecte. Ara l`hauré deixat plena d’empremtes digitals —es va amonestar el Joan. La netejaré amb el meu mocador —continuà el passejant. Sempre portava a la butxaca un mocador a la manera antiga; de tela.

Quantes bestieses estic fent —quasi cridà— tot sol, sense ajuda.

Com no va parar de caminar, ja havia arribat al punt de partida, on convençut estava de poder retornar-hi la navalla oberta. Mes allí no hi havia res. El drap, la caçadora ronyosa ja no jeia sobre el terra. Misteri! El paviment asfaltat no deixa traces. Els marges , herbosos, naturalment xafats, trepitjats, això no venia a dir res. Podria haver segut ell mateix, qui sap, els furtius del taronjar.

Tornà a casa, a la recerca de la seguretat perduda. Havia de reflexionar sobretot l’esdevingut i com no, sobre el xicotet tresor que portava a la butxaca.

En sentir-lo entrar, sa dona, sense apartar els ulls del televisor, li comentà:

—Curta la passejada d’avui.

—Sí curta, mes intensa.

Ella enarcà una cella; ell penetrà en el seu estudi.

Va estendre un llenç de cotó blanc sobre l’escriptori i sobre aquest, amb cura, diposità la navalla, no sense haver-se, abans, calçat uns guants de làtex. Per si de cas —es digué.

El mànec llarg, nacrat, amb traces de fatiga per l’ús i pel pas del temps, oferia l’aspecte d’una peça de museu. Delicada i robusta alhora. Va extraure la fulla. Llarga també, magnífica, d’un acer vell però ben afilat, molt lleugerament rovellat i gravat de filigrana que recordava fulles o plomes. Mes el que no esperava fou un detall més capriciós al seu parer, una talla afegida, unes lletres; un nom i un lloc: Diderot A L’ANGRE. Tot seguit a les lletres, hi havia el que semblava una gota com si fos d’aigua, potser una llàgrima... Tot un trencaclosques. El nom de Diderot, alguna cosa li deia i l’Angre, havia de ser l’actual Langres a França. L’havia visitada amb el dit sobre els mapes. Amb eixe vehicle havia recorregut tota França i part d'Europa.

Va cercar Diderot. Escriptor, filòsof i enciclopedista francès, nascut a Langres en 1713 i mort a París en 1784. Això era una broma, una xacota. Com podia estar aquell nom gravat en una navalla com si fos el fabricant, quan l'esmentat Diderot fou un intel·lectual. O pot ser algun entusiasta de l’enciclopedista l’havia fet gravar? No tenia cap sentit. Menys trellat encara tenia el fet que aquell objecte preciós i valuós es trobés sòrdidament tirat i obert, sense usar i a l’escenari d’un possible crim o al menys d’una agressió amb arma blanca... Mes no i mil dimonis no, aquella navalla estava neta; no havia sigut utilitzada.

Li feia mal el cap. Sentia com una boira espessa al seu interior. Ja està bé per hui —es digué— moltes coses han passat o pot ser que no haja passat res, mes, per a mi són molts els enigmes.

Va perdonar el sopar, sa dona amb el televisor no se’n va adonar, i es va gitar; no sense abans, haver embolicat, amb cura, en el mateix llenç blanc el seu tresor. El va guardar, al costat seu, dintre la tauleta de nit.

Continuarà.