La decoració de la Quinta, un projecte pictòric ordit a casa. L'evolució pictòrica de Goya reflexa un canvi d'aspiracions personals en l'artista. Passades les primeres dècades com a pintor cortesà Goya abandona les influències en voga del rococó costumista i el neoclassicisme instal·lats a la cort espanyola. Tiepolo i  Mengs són els estils arrelats, que ha de tantejar un Goya jove amb una gran voluntat d'ascens i projecció social. La carrera artística del moment implicava adaptar-se a determinades qualitats decoratives. Hàbits artístics que veurem a les clares connectats amb l'afany posterior de concebre la pròpia casa com un espai artístic privatiu, exclusiu, una espècie de museu personal o col·lecció d'artista, que li permeté plasmar i pensar artísticament al seu caprici, sense condicionants. Al marge de qualsevol clientelisme, sense protecció ni patronatge.

Són les pintures negres de Goya un reflex, igualment, d'aquesta evolució biogràfica. Mostren les contradiccions del pintor més primigeni beneficiat i acorralat entre el món de la hipocresia cortesana, que li ha agradat ostentar de jove, després imbuït de contactes i influències aristocràtiques, i l'imaginari del poble, rústec i analfabet, amb el que fraternitza i no deixa de costat. Una dicotomia veritablement difícil de tractar que haurà de ser governada també pels polítics i polítiques liberals.

Igualment tampoc podem oblidar de les pintures de la Quinta que foren concebudes com a pintures murals, és a dir, lligades a la sort que corregués l'immoble en un futur, les particularitats dels murs o les humitats de la casa. Goya comprà la Quinta en 1819 i han passat cinquanta anys quan les pintures són arrencades de la paret  (1876).

I una altra cosa més. Les pintures coincideixen amb el període del trienni liberal.  Anys amb poques notícies de Goya. Estará fora d'escena, ocupat en anar a caçar i pintar les estances de la Quinta que comparteix amb Lucrècia. Ni tan sols sabem si l'execució de les pintures va ser resolta pausadament, al llarg dels tres anys que va viure allí o, en un altre sentit, executades de manera intensiva i ràpida només instal·lar-se a la casa.  L'assumpte ha donat lloc a múltiples especulacions.

Posteriorment, per a fugir a Bordeus (1824-1828), Goya abandonarà la Quinta deixant-la en mans del seu net Mariano. I ja instal·lat a Bordeus no tenim cap referència sobre elles, cap detall o instrucció al respecte de la mà de Goya. De manera que ni tan sols tenim uns títols que siguen originals de Goya. Corresponen a Antonio Brugada, el jove pintor encarregat de fer l'inventari del mestre, que és qui fa una relació exhaustiva de les obres.  Brugada, com a pintor exiliat, estigué sovint en contacte amb Goya i tenia en aquell moment una bona informació sobre els treballs del pintor.

La relació de títols i la disposició en les dues plantes de la casa era la següent:

Les pintures estan realitzades a l'oli directament sobre les soleres dels murs. El seu destí, com era natural, no podia ser altre que el de l'immoble. La història de la casa passa per diverses mans després de vendre-la Mariano Goya en 1858 fins que és traspassada ara al baró F. E. d’Erlanger en 1873. Però l'interès d'aquest baró no és altre que una operació comercial intrèpida: recuperar les pintures de Goya, treure-les dels murs de la Quinta, posar-les sobre teles i bastidors i fer una gran venda en la pròxima Exposició Universal de París (1878). Des d'agost del 1874 fins a desembre de 1876, al llarg de pràcticament dos anys, el restaurador del Museu nacional de Pintura i Escultura Salvador Martínez Cubells assumeix l'encàrrec (amb un contracte privat) de traspassar aquelles pintures dels murs a les teles.

 Però les pintures de Goya no despertaren ni expectació ni interés en aquella "modernitat parisina" que ni tan sols aconseguia digerir els primers impressionistes de París. De manera que, decebut,  Erlanger concerta una donació compensatòria a l'estat espanyol en 1881. 

L'edifici de la Quinta, amb els eixamples de Madrid de principis de 1900, acabarà enderrocada i devorada per les transformacions urbanístiques del Madrid de principis del XX.

Fotografies de Làurent amb les parets deteriorades i empaperades com era moda. Els marcs que tenen les pintures eren de paper.

Sobre l'interrogant que ens interessa, el del procés pictòric inicial perpetrat per Goya a l'hora de decorar la Quinta, és insòlit que Goya es posés a fer feina sobre els murs sense preparar o fregar les parets existents. Sobretot perquè els murs de la casa, quan la va comprar, tenien una decoració prèvia, de paisatges bucòlics i costumistes que era el més apropiat a una casa de camp. Goya comença a treballar sobre les velles pintures i aprofita grups de figures i trossos de paisatges, i ho respecta fins al punt d'integrar trossos de les velles pintures a les seues. Sobre açò, amb molt de fonament, Valeriano Bozal  ha llençat la hipòtesi d'unes primeres pintures que caldria atribuir també a Goya. D'aquesta manera seria tot més comprensible doncs els vestigis de la primera decoració també seria de Goya. Així, el deixar-les seria perquè s'integraven perfectament al nou treball, en estil i qualitat. Açò fa més natural entendre el fet que Goya no s'ho pensés gens i aprofités grups sencers de figures del primer treball per a  incorporar-les a la segona decoració de la Quinta.

Les pintures "negres" al estar pensades per a decorar les estances de la Quinta, la pròpia casa de Goya, com a "galeria de meravelles", centre o  galeria artística, com diríem avui, amaguen una paradoxa. Creades fora dels espais cortesans i al marge del públic entés del moment, de l'època, estan concebudes per a complaure una única mirada vigilant, la del pintor. Una sola i solitària mirada imaginària, un moment àlgid de fantasia fugaç, plasmat en una sola sèrie de pintures.

"Asmodea"