L' alqueria

Quica Ripoll

Era un fred dia de la tardor. A penes se sentia cap so. Únicament el murmuri de l’aigua trencava aquell so esgarrifós. Tot estava en calma. La lluminositat de les alqueries contrastava amb un cel totalment encapotat, com si xicotetes bombolles de cotó s’uniren unes damunt de les altres, formant una espessa capa que a penes deixava entreveure algun xicotet centelleig de llum.

La brossa que rodejava el camp s’havia cobert de tons ocres i marrons. També l’únic arbre que quedava per allí i es removia a poc a poc, desitjant que les seues fulles pansides caigueren d’una vegada al sòl per alliberar-se d’aquell pes.

La solitud inundava aquell lloc. Vaig escoltar atentament. De nou, el so del llit d’aquella séquia arrossegava certa alegria; no obstant això, a l'altura de la primera casa pareixia que minvava i creuava en silenci l’espai on els tres edificis formaven un xicotet cercle.

Vaig estar a punt de donar la volta i no continuar avant, però vaig observar els dos ponts que la séquia oferia per a travessar el riu a l’altre costat i vaig decidir fer-ho.

—Espera! —vaig escoltar a la llunyania. Vaig girar la vista i vaig veure que un home em feia senyes amb els seus braços, intentant dir-me alguna cosa.

—No vull parlar amb ningú —vaig pensar—, arribaré fins al final —em vaig dir.

Vaig creuar el pas de la séquia i vaig caminar fins a la primera alqueria. Vaig sentir que l’ànima se m’encollia com quan esperes en la sala d’urgències d’un hospital amb la incertesa de no saber la gravetat del teu dolor. Alguna cosa hi havia allí que m’inquietava.

Vaig començar a sentir el so que cada nit em turmentava i que a penes em deixava dormir. Primer unes rialles i veus, després el so d’un cant i, per últim... Un crit aborronador que eixia de la meua gola, la pesadesa dels meus passos sobre el sòl intentant córrer sense aconseguir-ho i una respiració entretallada que no aconseguia calmar.

—Aquest és el lloc —em vaig dir, situant-me al centre de l’escena, observant l’antiga alqueria que estava més pròxima—. Què és el que estic buscant? —em vaig preguntar.

Vaig començar a sentir un amoïnament major; vaig arribar a la porta entreoberta d’entrada i, mentre la meua mà l’empentava, vaig notar una mà sobre el meu muscle.

—Espera —vaig tornar a escoltar—, anem a fer aquest camí junts —em va dir.

La seua cara em recordava a algú, però no aconseguia identificar-lo.

Obrirem la porta i, aleshores... tot va cobrar sentit. Els records vingueren a la meua ment. La casa familiar estava igual que sempre. Vaig recordar el cant de la meua germana menuda quan jugava en la seua habitació, vaig sentir l'olor del guisat de la meua mare que arribava des de la cuina i al fons, al saló, hi havia algú assegut en l'engrunsadora, observant el paisatge a través del cristall de la finestra.

Era jo, amb la mirada perduda, sanglotant.

Al meu costat jeien les dues, en el sòl, sense vida. Aleshores em vaig girar cap a ell. Vaig veure el seu rostre afligit, i vaig preguntar: qui ho va fer?

No va trobar resposta.