M'interessava, com sol passar-me, veure pintura, al vindre a aquesta ciutat. Però una vegada a Liverpool, després de trobar-me la Tate i el port on s'ubica d'obres, quedava acudir al Walker. A cegues, sense molta informació.

I vaig veient tot de passada que el que oferta al visitant són enormes pintures de gama gris amb els gruixuts marcs d'època victoriana. El que tenim ací emmagatzemat  és una gran quantitat de pintura domèstica, un atiborrat conjunt de pintures pesades clarament de “segona fila”. Segurament interessants, però per a sessuts investigadors que preparem doctes càtedres i tesis sobre grans artistes d'època desconeguda. Pintures amb representacions fortuïtes, teatrals, la majoria d'escenes mitològiques o històriques ben conegudes, com la mort de Nelson  o l’entrada d’Odisseu amb els seus companys a la cova del ciclop. Molta pintura acadèmica, com dic, amb poc de nervi i sense esma.

I de sobte, al girar la mirada envoltat de teles gris fosc apareix una tela clara i lluminosa. És de solament un metre quadrat però resplendeix entre totes. Una llum i un resplendor que es confon amb algun tipus de representació intencionada, alguna cosa més que representada imaginada, dissimulada sota aquell títol evident, com si fos un “paisatge”. De sobte, és d’agrair, aquest suposat paisatge, empastifat, ple de transparències i atmosferes de matèria pictòrica que senzillament colpeixen l’ànima. Un "menut" Turner a l’oli (de dimensions considerables, en realitat) que pertany a la seua darrera època, quasi pòstum (1850).

Turner és la fractura, el veritable canvi de paradigma artístic, pictòric. Podem dir que comença la pintura industrial, molt decorativa, de la burgesia contemporània.  La meravella colpidora de l’home modern. I ens el presenten ací al Walker amb aquesta pintura tan admirable. Just al costat d'una obra "fotogràfica", però no de qualsevol autor, una pintura (confese que no sabia que pintava) de Louis Daguerre, datada de l'any 1820, just abans d'endinsar-se plenament en l'activitat fotogràfica que tots coneixem.

A poc a poc apareixen altres obres d'artistes rellevants. Sobretot un Cèzanne fosc de 1867.  Una obra que veure-la en viu és un bon colofó per a mi.  “La Meurtre” ( l’assassinat) és de 1867, obra d'un Cèzanne jove atent a coses ben diferents de l'estricta representació de la naturalesa que l'obsediria després, aquella llum reticular de les composicions repetides de la muntanya Sainte-Victoire de Aix-en-Provence. En aquesta obra el pintor jove segueix les petjades de Goya i Caravaggio, reflecteix també la literatura del seu amic Zola  (l'assassinat que apareix a la novel·la Thérèse Raquin de Zola publicada el mateix any). Aquesta obra de Cèzanne il·lumina les influències i interessos del realisme previ al moment impressionista.  Preocupacions que durien Cèzanne al post-impressionisme, al modernisme. Cèzanne, com Van Gogh i Gauguin, toquen l'impressionisme de passada. Però en realitat tots tres passen de llarg i fan parada impressionistes molt curtes, estan en una altra cosa.  

Un Cèzanne, un Vlamink menut, un Matisse també menut, pre-fauvista, un curiós Vuillard amb un estor que l’espectador haurà de manipular per a poder veure l’obra. A poc a poc, en comptagotes, van apareixent altres de les obres importants que se’ls pressuposa a un museu de solera, aquelles obres que planegen i volen per les altures (de la Hª de l’Art).

I encara apareixen més sales. Aquestes no tan envellides per obra i màgia d’alguna ànima caritativa que ha finançiat la remodelació, segons anuncia un rètol visible. Apareixen encara un grapat més de sales d’art ara d’artistes joves, amb apostes postmodernes. Hem entrat, per tant, en territori indi: art sense brúixola, individualisme tout court. El nou regne postmodern de l’individualisme eclèctic, tot un món caòtic i poc suggeridor de conceptes abraçant les noves tecnologies.

De manera que isc del la meua visita al museu amb una impressió molt millorada. Convençut d'haver recorregut injustament aquest museu. Convençut que caldrà tornar.

El Walker Art Gallery ha organitzat les seues sales i obres, entenc ara, després de la meua precipitada visita, crec que amb perspicàcia. Alguna disposició de les obres (no sé si calculada fins a l'extrem) ha resultat ser un avantatge sòlid i important: quan vas a molts museus (posem per cas l'Orsay)  hom acaba tip, empatxat, d'obres mestres. Ací, en canvi, al Walker de Liverpool la presència d'un sol Turner de manera sobtada, quan per a res me l'esperava, engrandeix la relació i especulació estètica amb les altres obres, i es visualitza de manera eficaç la lluita estètica de la primera meitat del XIX.  Un Turner tardà, disposat d'aquesta manera, envoltat de tantes pintures monumentals i discretes ens situa de manera sagaç i desimbolta en el cor del sobresalt artístic del segle XIX.

Però el Walker  és (afortunadament?) un museu discret pel que fa al nombre de visitants. Si repassem el regnat artístic dels museus al món resulta que aquest museu n’és un de bastant modest, perfectament comparable al de BBAA de València. Amb solament (solament?) tres cent mil visitants per any. Res a veure amb els milions que tenen els grans museus coneguts com els “Top”: Louvre (9 milions) Brithis i Metropolitan (6 m), Orsay i Prado (3’5 m), MoMA, (2’7 m), Reina Sofia (1’5 m) o Thyssen-Bornemisza, (950.000 visitants).