Pintura que ha inspirat aquest relat

LA INSPECCIÓ ESCOLAR

El fotògraf està en posició, la càmera llista. Els xiquets, alineats tan formals com poden al costat de la mestra. Tan sols falta Pepiu, l'etern ressagat. S'ha fet un embolic en eixir del bany, eixes robes humanes que els han donat per a passar la inspecció li resulten massa estranyes. Corre tan de pressa com pot, però li costa amb la cua nuada al darrere. 

A la primera filera, Lito li fa un lloc. No s’esperava que en col·locar-se al seu costat, el seu amic li endinyés el vaixell de paper.  Ell l’agarra com pot, amb força. A algú es va oblidar d'amagar-ho amb la resta de joguines encantades i tots s’han anat passant el mort fins que l’ha tocat a ell, per tardaire. Pepiu conté el vaixell com pot, malgrat tots els seus intents d’escapar de les seues mans.

A Juanito, també en primera fila, li pica la bena que li han posat fa unes hores per a ocultar la mà que té plena d'escates. La Ursulita està estranyíssima, amb eixe monyo tan atapeït, les robes fosques i el mandil blanc immaculat. Avui tots li han de cridar doña Úrsula. Ella estreny el muscle de Tonet, el més entremaliat de tots, amb gest nerviós i ulls espantats. Quasi tots els xiquets estrenyen les mans, com se'ls ha recomanat a correcuita este matí, quan s'ha rebut la notícia de la inspecció sorpresa i se’ls ha obligat a fingir normalitat. 

També s'ha decretat que xiques i xics havien de separar-se, motiu pel qual alguns estan malcarats i altres tristos en haver sigut separats de les seues amigues i germanes. «Xics i xiques? I jo on vaig?» ha preguntat Poli, que no pertany a cap dels dos grups. «Tu… tu… ací», va dir Ursulita, a eixes hores encara la podien cridar així. «Tu amb els dels cabells curts». 

Martiño és el primer sorprés, perquè ell sempre s'assabenta abans que ningú de les coses, quan veu que s'aproxima cap al grup l'alumna a la qual se li ha prohibit aparéixer a la foto. Ombra s’ha cansat del seu amagatall en l'armari i s'aproxima al fotògraf, que està d'esquena a ella i enfront d'ells. El so que anuncia que s'ha realitzat la fotografia colpeix a Ombra, que s'esvara allargant-se.

Quan la mestra s'adona del que succeeix, exclama:

—Godayla, Godayla!

És la contrasenya d'emergència que tenien acordada. Tots els xiquets reaccionen a l'instant, desperten els dits que havien estat amagats i criden:

—Pedra, paper, tisores! —mouen les mans al mateix temps que ho enuncien— Pedra, paper, tisores! Pedra! — exclamen amb els punys cap al fotògraf, que cau petrificat.

Ja no pot sentir-ne res, i per això la Ursulita exclama:

—Ombra, que no t’havia dit que havies d’esperar a l’armari, bonica?