Pintura que ha inspirat aquest relat

LA CLASSE H

Andreu Ordoñez Arboleda

«No puc fer-ho», pensava cada vegada que portaven a un xiquet nou.

―Este és Pedro. A partir de hui s'incorporarà a la classe H ―digué el director mentre arrossegava a un xiquet flac al meu despatx. No tindria més de set o vuit anys, amb els cabells tan curts que pareixia que li’ls hagueren rapat abans de vindre a veure’m. El director el va deixar davant meu i se n’anà, tancant la porta. No em va dir res més.

«No puc fer-ho», però sempre acabava fent-ho.

Pedro va ser l’últim dels trenta-tres alumnes que entraren en la classe H. La meua classe. «Els hàbils», com m’agrada nomenar-los. Encara que sé que per al director eren «Els Hereus».

Em vaig emportar a Pedro pels corredors de l’escola fins a arribar a la capella. Ell tenia el cap ajupit, així que no observà cap dels quadres que teníem del nostre Senyor. Ni tan sols el preciós quadre de la Verge que pintà la monja Sonsoles, que es trobava a un lateral de l’altar.

«Una llàstima», vaig pensar, ja que seria la seua única oportunitat de veure’l. Ni tan sols pujà la mirada quan vaig girar la peça central del sagrari. Ni quan aquest, després d’un espetec i un grinyol estrident, es va esvarar revelant unes escales ocultes que portaven el soterrani.

Tampoc pronuncià cap paraula. Desconeixia per què estava destinat a la classe H. El director sempre es negava a revelar-m’ho. Ell feia tot el possible per ignorar l’existència dels meus alumnes. Estic segura que, si no fos per les generoses quantitats de diners que rebia de l'Església, els hauria cremat a la foguera abans que entraren per la porta de la seua escola.

Vaig col·locar a Pedro davant meu mentre baixàvem les escales. El sagrari tornà a col·locar-se al seu lloc, deixant-nos totalment a obscures. Amb un lleu gir del meu canell dret, vaig encendre les torxes ubicades en l’escala. Aleshores, el xiquet per fi es va quedar mirant-me fixament amb els seus inquietants ulls blaus. No amb sorpresa. Ni amb odi. Si no amb fúria, ràbia, ira.

En baixar les escales, deixarem enrere les portes que donaven als dormitoris de la resta de xiquets, dirigint-nos a la porta que es trobava al fons de l'obscur corredor. Vaig obrir la porta, deixant a un costat al xiquet, quan vaig escoltar l’aleteig dels ocells i als xiquets cridant mentre animaven al gat marró a què caçara a les aus.

―Ramon! T’he dit mil vegades que no! ―vaig cridar, alçant la mà.

Aleshores, Ramon s’encollí, deixà de perseguir als pardals i tornà a la seua forma humana, asseient-se al seu pupitre. La resta de xiquets es quedaren en els seus llocs, callats i mirant cap al terra.

 ―Aquest és Pedro ―vaig dir mentre feia passar al nou alumne i tancava la porta―. A partir de hui estarà ací sempre amb nosaltres a la classe H. Comporteu-vos i sigueu bons amb ell.

―Sí, senyoreta Colom ―respongueren tots els infants a l’uníson.

Vaig assenyalar el pupitre buit que estava junt amb Ramon, i Pedro es va asseure obedientment. Em vaig recollir la meua curta cabellera grisa en un monyo i em vaig asseure sobre el meu escriptori. Vaig girar el meu canell esquerre, i tots els ocells tornaren a les seues gàbies, tancant-se les seues xicotetes portes darrere seu.

Vaig sospirar, mirant a tots els infants. Pàl·lids, flacs i a punt de caure malalts després de tant de temps sense veure el sol.

―Per favor Pedro, podries compartir amb nosaltres el teu do? ―vaig preguntar.

No s’alçà de la cadira, però sí que em va mirar fixament. Els seus ulls tornaren a estar carregats de la mateixa ira amb què m’havia mirat abans quan vaig fer foc. Aquests es tornaren negres i una gota de suor em va recórrer l’esquena.

Al seu costat, Ramon s’alçà, tornant a transformar-se en gat. Feu uns quants bots àgils i es plantà en el meu escriptori, enfront meu.

―Ramon, què t’he dit? Torna al teu llo... ―em vaig interrompre a mi mateixa en veure els ulls negres com la nit de Ramon. Els mateixos ulls que tenia Pedro en eixe moment.

―Aquest és el meu do, o com vulga dir-li ―la veu eixia de Ramon. Però no era la seua veu. Sonava com si el mateix dimoni parlara a través de la gola del gat―. Puc controlar a qualsevol persona i, segons sembla, controlar els seus dons.

Els ulls de Ramon tornaren a ser de color ambre. Pareixia desconcertat. Se n’anà corrent al seu lloc i tornà a la forma de xiquet. Vaig mirar a Pedro: els seus ulls tornaven a ser blaus.

Eixe dia em vaig adonar que Pedro em portaria més complicacions que qualsevol dels altres alumnes de la classe H. El que no sabia en eixe moment era que la seua arribada provocaria tant de dolor, tant de patiment i tanta mort.