Per a aquest escriptor de secà,

—No cal que seguisca, Arnau, No soc cap lladre. Pressentia que això podria ocórrer, mes per uns dies ha sigut meu. L’he pogut acaronar, contemplar, inclús estudiar. Reconec que hi he invertit no poc de temps; m’ha resultat dificultós arribar al que crec que és la solució de l’enigma.

Aturà la seua prèdica, obrí un calaix del seu escriptori i mirant cap al seu visitant va treure el llenç blanc que embolicava l’objecte.

—Diga’m, Arnau, clar i net el  que conté i  és seu.

—Le Couteau Fermant, la Navalla Diderot feta a Langres al segle díhuit.

El Joan ja anava a desembolicar el paquet davant el visitant mes, de sobte, es va aturar.

—Amb una darrera condició, si em permet; ha d’explicar-me, a la menuda, la manera com va perdre el Couteau Fermant i com va arribar a la conclusió que el podria tindre jo.

—Va de bo!

—Prenga puix; és seu.

Arnau Dubois el va prendre amb mans trèmules, ho recolzà sobre l’escriptori perquè no caigués; començà a desembolicar-ho amb delicadesa. La navalla aparegué vestida de un nacre antic, groguenc pàl·lid. L’home li passà la mà subtilment per damunt com qui acarona una nena. Obrí la fulla i comprovà el tall. Va quedar satisfet.

—Joan l’hi estic molt reconegut. Ha pres bona cura d’ella. Ha sigut una sort que caiguera en les sues mans.

El Joan va fer un signe amb la mà com dient que no calia cap agraïment.

—Puix bé l’aventura és ben senzilla. Li agraden els gossos, Joan?

—Ara que em demana, estic per dir-li que sí, mes no en tinc cap i mai n’he tingut. Potser, que això siga l’evidència del fet que no els estime prou.

—Jo en tinc un, Truffaut. Anava en ell de passejada pels indrets ben coneguts per vostè. Quan arribe a l’agro, sempre el solt, ja que el meu gos és com un home ben civilitzat. Ell davant, inquiet i curiós de tot, jo darrere curiós de la seua curiositat. De sobte aparegué un cotxe, només amb les llums de posició, a carrera oberta, tenint en compte que per aquells camins, anar a més de vint ja és anar a correcuita. Ho atropellà, me’l va atropellar. No em donà temps de maleir al Fitipaldi aquell perquè el meu gos jeia al terra ploriquejant. Immediatament em vaig adonar que sagnava, no molt, mes per a un amo de gos, un fil de sang és una hemorràgia. Volia fer-li un torniquet. Mes amb què? Mancant una altra opció, la meua vella caçadora anava a pagar els plats. La posí en terra, tragué la navalla protagonista del nostre encontre, la vaig obrir i en aquell instant, Truffaut se n’alçà; caigué sobre la caçadora i, a la carrera se’n anà cap al seu agressor. Jo, deixí caure la navalla i comencí  a córrer darrer ells. La resta, ja la sap vosté.

—Cony Arnau, com la Navalla d’Ockham.

—No sé si l’enxampe, que vol dir-me?

—Nom que se li dona a un principi que postula que, en igualtat de condicions, l’explicació més simple sol ser la més probable. Jo que em trencava el cap amb explicacions rocambolesques, que si crims, que si, jo què sé...

—En aquesta ocasió, en efecte, l’explicació més simple ha segut la vertadera.

—À vrai dire, Arnau, senzilla potser, mes difícil d’endevinar.

—Vist des de fora, absolutament.

—I el gos?

—El gos va restablint-se a poquet a poquet. Ja gosa córrer i tot.només

—I l’altre assumptet, Parlant d’endevinalles, d’on ha tret que el podria tindre jo? Que jo sàpiga no ens hem creuat mai.

—Allò no és exacte del tot, Joan. Ara li expose. Mes, d’endevinalles, res. Observació i  deducció. Soc observador i observe. Mentre el gos es restablia vaig fer passejades en solitari. Especialment per la zona dels fets, més o menys a la mateixa hora. A l’hivern, excepte aquells que van en gossos, no és freqüent veure passejants per l’Horta quan es fa de nit. A vosté el vaig veure de tant en tant. A diferència d’altres, quan arribava, exactament al lloc, llençava ullades furtives; més profundes. Al principi amb una certa abstracció i sense detindre’s; després amb més dedicació, com si cercarà alguna cosa. Com que la caçadora la vaig recuperar jo, vaig deduir que la navalla me l’hauria post vosté en custòdia.

—No, si quan s’expliquen les coses, aquestes semblen senzilles.

—Elemental benvolgut...

—No, no acabe la frase si us plau.

—Si ja sé que la famosa frase no l’escrigué mai, Sir Arthur Conan Doyle, mes ha quedat al subconscient col·lectiu. Forma part del Canon.

—Ja veig, que a més, compartim lectures.

—Ja en parlarem un altre dia, si ens arriba l’ocasió, Ara amb el seu vistiplau he d’acomiadar-me. Li estic molt, però que molt agraït per la custòdia del meu preuat objecte. I ja que no m’accepta una xicoteta gratificació econòmica, confie en què no em rebutjarà un petit present...

Tot seguit, feu sortir de la seua cartera de pell vella i brunyida, una caixeta; més aviat un estoig, o això semblava, elegantment embolicat.

—Només li pregue que l’òbriga quan jo m’haja absentat.

—Està bé, Arnau, molt agraït de bestreta. No obstant això, sàpiga que amb la recitació de la seua història em sent pagat.

Quan el visitant, se n’anà, el Joan no es va poder sostraure a obrir immediatament el paquet. Sota el paper de regal, un estoig finament gravat: Couteau modèle Diderot, réedition 2024 a 240 exemplaires.

El va traure . Una preciosa reproducció d’una inspiració semblant al que havia tornat al seu legítim propietari. Legítim propietari? —es demanà el Joan.— i d’on l’haurà tret ell? Això ben mereix un altre rendez-vous.

—Que volia el teu amic? —l´hi demanà sa dona, irrompent en les seues meditacions.

—Ha vingut a dur-me una navalla.

—I per a què la vols, si en tens tantes?

Sense comprendre la resposta, el Joan es va dir que no calia descurar les passejades a l’Horta.

Fi

Consideracions de l’autor:

En aquest relat, sense intenció apriorística, se li ha donat una volta a l’arma de Chéjov. Açò és un recurs narratiu. Més comprensible serà si transcrivim literalment la cita de l’escriptor rus:

 Si al primer acte, apareix un fusell a la paret, en el segon o  tercer acte ha de disparar-se. En cas contrari, no hi hauria d’estar.

Aquest principi s’ha convertit per a qui us escriu i per a altres autors, en concepte fonamental: No introduir elements innecessaris que només distraguen els lectors. En el nostre relat, la navalla no fou utilitzada, però ha sigut la protagonista absoluta.

Joan Perfavor, en algú lloc de l’Horta a finals de gener de 2025.