Magnífic documental sobre Velázquez, ajustat i explícit, sobre la cuina que s’entaula i guisa entre art i poder, dos condiments en tot moment agombolats i avinguts que costa destriar. Si en algun moment manteníem dubtes sobre el sentit general de l’art i com es forja la seua pervivència potser ens il·lumine aquest documental a propòsit de Velázquez, perquè podem fer una eloqüent comparativa sobre el present. El documental m'ha fet pensar en la conjuntura actual de l'art conceptual,  embegut com està del marketing i mercat, entenent-lo millor en el context de la gran riuada que és el neoliberalisme econòmic. Eixim del documental amb una sensació clara i lúcida de com de fructífera van ser les vinculacions en el passat entre art i poder.

Des de les nostres variades perspectives modernes, tan creatives, tan estressades d'originalitat, qualsevol pintor barroc,  com és el cas de Velázquez, tenia difícil ambicionar i aconseguir una certa, solament una certa llibertat, en la manera d'expressar-se pictòricament. Escapar de les directrius temàtiques i d'estil dels clients (monacals, cortesans o burgesos) no era fàcil, ni tampoc probablement l'assumpte determinant que guiara als joves artistes.

El públic actual és anònim i multitudinari. L'art s'ha democratitzat. Els artistes no es déuen a un client.

Un objectiu senzill quan és vist des de la nostra actualitat.  Existeix avui la tendència de creure que l'art modern ha perdut el nord, va del tot per lliure sense exigències, contrapartides o embornals. I açò jo no crec siga exactament així. La vida del segle XVII tenia igualment peculiaritats i somnis (molt estúpids) impossibles i llunyans. Com el que sabem tenia Velázquez, quan cobejava ser reconegut com un dels grans i "il·lustres" de la societat estamental, la que l'envoltava, obtenir la rúbrica oficial, el títol honorífic que el convertia en noble i aristòcrata.

L’estratègia més personal de Velázquez com a pintor (segons el magnífic documental que comente) posada d'amagat i sense perdre puntada, s'afigurava en la seua intimitat la possibilitat de ser “noble” a través de la pintura, solament per mèrits artístics. I així  el veurem aconseguir la seua creu de Cavaller de l’ordre de Santiago inventant-se, amb l’anuència del rei, documents i testimonis falsaris per a demostrar, per exemple, no haver rebut mai diners com a pintor, falsejar declaracions per tal de formar part de l’estament noble.

El documental de J M Gómez Vidal “Velázquez, el poder i l’art” (2022) ha tret de debò suc i molla a les estretes relacions de la pintura de Velázquez amb el poder. Ha fet una peculiar crònica molt ben arrodonida del període de governança del duc d'Olivares i Felip IV. Però es construeix una perspectiva clara i lúcida del món de Velázquez que podem sentir molt pròxim.  El documental, molt oportunament, aporta també el comentari actual del poder, gràcies a Alfonso Guerra. Açò encara refresca i reforça més el tema i el posa d'actualitat. Facilita una altra perspectiva. Aquest documental  il·lustra i serveix de guia per a veure'n d'altres més vigents com són “El precio del arte” de Nathaniel Kahn (2018) o "Mauricio Cattelan: Be right back" de Maura Axelrod (2016).