Una vegada pintat el gos comencen els entrebancs a l'hora d'imaginar un títol representatiu de la pintura: quin ha estat el possible leitmotiv d'aquesta obra? Aquest debat l'he resolt  titulant-la  “Menines de Cattelan” . Un títol estrambòtic, una ocurrència irreal i delirant que remet, més que al quadre, a dos temps artístics contraposats i antagònics, dos autors separats per quatre segles.

Però en el fons tot açò té un sentit: aquell gos atiranyat i rodamon me l’imagine com escapolit d’una tela de Velázquez. Un ca de carrer que ensuma tothom: a l'espectador, al fotògraf, al pintor.

El títol, amb la seua extravagància tanca definitivament la meua obra. Es tracta d'un encapçalament que ve a compte d'una problemàtica que des de fa temps em persegueix i m’obsedeix. D'un temps ençà circula per les universitats del món l’eslògan generalitzat de la "mort de l’art". Una consigna o llegenda que preconitza un final de la pintura que es pot verificar. Aquesta impactant visió artística del final de l'art arrenca de lluny, per una simple ‘boutade’ improvisada, l'ocurrència infantil i trapella de l'urinari de Duchamp. La seua "bufonada", amb el temps, ha acabat essent caldo de cultiu i aliment d’una gran fornada d’artistes avui completament famosos: Maurizio Cattelan, Ai Weiwei, Jeff Koons, Cindy Sherman, Marina Abramovic, Martha Rosler, Bill Viola, Bansky, Damien Hirst i tants altres. Tots ells llampants artistes consagrats que li tenen presa la mida a l’art, a un sistema de procedir. Han aconseguit maniobrar amb les noves formes artístiques, heterogènies, per a fer-les preeminents, venerades i cotitzades (instal·lacions, happenings, land art, audiovisuals, fires postmodernes, grans equips d’artesans i producció, estratègies de màrqueting, subhastes blockchain sense intermediaris, la participació activa dels artistes en les estratègies financeres, etc). Una eclosió d'obres, en conseqüència, que ha triturat el romàntic i tranquil estereotip de la pintura idealista del segle XX. La hipotètica soledat artística del pintor ha estat transformada en carrera cinematogràfica,  campanya publicitària, operació financera. I sobre aquesta terra creix el títol estriat de “Les menines de Cattelan”, té aquests llindars, és el resultat d'una mena de Sandwich imaginari que m'afecta i acompanya en mig de la disjuntiva artística.

Velázquez en un primer moment ¹, quan tenia que arrencar amb el treball, s'inspirava en estampetes, il·lustracions i gravats. Es documentava tant en les il·lustracions disponibles com en la visió directa d'algunes obres que ell admirava. Però posteriorment fugia, desplaçava el punt de partida originari, canviava el registre de la mirada. Caminava directe envers la percepció diferent, que ara, i solament ara, anomenem "barroca". I això per "pura alegria moderna". Ara bé, la modernitat artística en el seu temps era en realitat una quimera instal·lada en les modes del bon gust aristocràtic, de tipus cortesà, religiós. Però Velázquez, a més de les modes àuliques il·lustres, albirava una altra cosa, una pintura totalment enfundada de "barroc", el verisme i la naturalitat barroca. Velázquez ensumava com un gos tot els averanys.

¹ Mireu l'obra de  Diego Angulo Íñiguez. "Velázquez. Com va composar els seus principals quadres". Istmo 1999.

“Menines de Cattelan”. Fotografia i acrílic amb pasta de paper. 2024.

Així és com podriem persuadir-nos avui que Cattelan també té alguna semblança amb Velázquez: fugint de repetir mirades, per "pura alegria moderna".

Però el dubte n'és un altre. La sospita és explícita: estem immersos en una òrbita artística global "neoliberal". Notem que s'està generant un creixent abisme crític insalvable. Notem en les avantguardes de la "Institució de l'art" el col·laboracionisme d'un art oficial de pixatinters satisfets, banyats en el corrosiu àcid neoliberal, la marxa triomfal de la "societat de l'espectacle" iniciada grosso modo pel Pop art.

Alguns ingenus encara potser creuen que aquesta vella historia de la pintura, en un futur, podrà recuperar-se, refer el camí. Tendeixen a pensar que la vella pintura està tan sols una mica superficialment rovellada. Aquesta corrent d'opinió pública arriva a creure de debò que l'actual degradació "pictòrica" solament és passatgera, i estan segurs que demà tornaran els procediments enyorats del pintor menestral, dominador del seu ofici i totalment artífex de les seues obres. Mal averany però, que no treu cap! Jo solament espere que eixe futur done de menjar a tots els gossos.